Arriba l’adaptació cinematogràfica de l’excel·lent novel·la de Julian Barnes «The Sense of an Ending» amb el mateix títol i direcció de l’indi Ritesh Batra. En el seu moment, ja vaig recomanar vivament el llibre, i ho continuo fent a dia d’avui. El film pot ser útil pels que sentin mandra per la lectura o pels amants del cinema britànic de prestigi.
La història és bàsicament la mateixa: la plàcida rutina del jubilat i divorciat Tony Webster (Jim Broadbent) es veurà trasbalsada quan rebi una inesperada herència de part de la mare d’una antiga xicota. Mentre esbrina el contingut del llegat, s’enfrontarà a records mig enterrats a la memòria i, per a sorpresa seva, descobrirà que la seva biografia no era exactament com sempre l’havia imaginat.
La mal·leabilitat de la memòria i la forma com els humans l’adaptem a la nostra conveniència en un involuntari autoengany era el gran motiu de la novel·la de Barnes i també del guió de Nick Payne. Si el llibre estava format per dues parts —una sobre els anys escolars de Tony i els seus amics, i una segona més llarga sobre el seu present de jubilat—, el film opta per una narració en present amb flash-backs intercalats (o de vegades simultaniejats), solució més satisfactòriament dramàtica. Alguns detalls han estat modificats respecte a la novel·la com per exemple la introducció de referències a les càmeres Leica o l’embaràs monoparental de la filla (Michelle Dockery), que és totalment inventat. Un diàleg entre Tony i la filla a l’hospital, on aquest li explica fil per randa uns fets que acabem de presenciar, m’ha semblat un recurs maldestre. En quant a la quasi penúltima escena, que apunta a una possible reconciliació amb l’ex-dona, tampoc és al llibre i fa pudor a concessió als finals feliços.
«The Sense of an Ending» conté tot el que una producció de la BBC permet esperar: una història intel·ligent per a públics educats, una elegant direcció de Ritesh Batra, impecables ambientacions històriques i una banda sonora del sempre hipnòtic Max Richter. Tret de l’actriu que fa de jove Veronica, a qui no l’hi he sabut trobar el misteri, els intèrprets estan irreprotxables. Sempre és un goig veure en pantalla a Charlotte Rampling, Emily Mortimer o Matthew Goode, tot i que les seves presències són quasi testimonials. La pel·lícula pertany en la seva totalitat a Broadbent que fa un recital amb el seu personatge irritable, impulsiu, covard, però en el fons entranyable. I seria injust no mencionar a Harriet Walter, gran dama del teatre que jo no coneixia, qui en el rol de l’ex-esposa construeix uns duets deliciosos amb Broadbent.
«The Sense of an Ending» és pura qualitat britànica i com a tal tota la seva intel·ligència i dots de penetració es veu afectada per un cert dèficit d’emoció. No deixa de ser però un passatemps molt civilitzat.
La història és bàsicament la mateixa: la plàcida rutina del jubilat i divorciat Tony Webster (Jim Broadbent) es veurà trasbalsada quan rebi una inesperada herència de part de la mare d’una antiga xicota. Mentre esbrina el contingut del llegat, s’enfrontarà a records mig enterrats a la memòria i, per a sorpresa seva, descobrirà que la seva biografia no era exactament com sempre l’havia imaginat.
La mal·leabilitat de la memòria i la forma com els humans l’adaptem a la nostra conveniència en un involuntari autoengany era el gran motiu de la novel·la de Barnes i també del guió de Nick Payne. Si el llibre estava format per dues parts —una sobre els anys escolars de Tony i els seus amics, i una segona més llarga sobre el seu present de jubilat—, el film opta per una narració en present amb flash-backs intercalats (o de vegades simultaniejats), solució més satisfactòriament dramàtica. Alguns detalls han estat modificats respecte a la novel·la com per exemple la introducció de referències a les càmeres Leica o l’embaràs monoparental de la filla (Michelle Dockery), que és totalment inventat. Un diàleg entre Tony i la filla a l’hospital, on aquest li explica fil per randa uns fets que acabem de presenciar, m’ha semblat un recurs maldestre. En quant a la quasi penúltima escena, que apunta a una possible reconciliació amb l’ex-dona, tampoc és al llibre i fa pudor a concessió als finals feliços.
«The Sense of an Ending» conté tot el que una producció de la BBC permet esperar: una història intel·ligent per a públics educats, una elegant direcció de Ritesh Batra, impecables ambientacions històriques i una banda sonora del sempre hipnòtic Max Richter. Tret de l’actriu que fa de jove Veronica, a qui no l’hi he sabut trobar el misteri, els intèrprets estan irreprotxables. Sempre és un goig veure en pantalla a Charlotte Rampling, Emily Mortimer o Matthew Goode, tot i que les seves presències són quasi testimonials. La pel·lícula pertany en la seva totalitat a Broadbent que fa un recital amb el seu personatge irritable, impulsiu, covard, però en el fons entranyable. I seria injust no mencionar a Harriet Walter, gran dama del teatre que jo no coneixia, qui en el rol de l’ex-esposa construeix uns duets deliciosos amb Broadbent.
«The Sense of an Ending» és pura qualitat britànica i com a tal tota la seva intel·ligència i dots de penetració es veu afectada per un cert dèficit d’emoció. No deixa de ser però un passatemps molt civilitzat.
Tinc el llibre a la pila dels pendents. Demà el començaré. No he llegit la teva ressenya. Ja ho faré quan hagi llegit el llibre.
ResponEliminaSí, s'ha de començar sempre pel llibre.
EliminaD'aquesta en van fer, fins i tot, un club de lectura! Me'n recordo.
ResponEliminaJo, molt vagament.
EliminaAvui mateix l'he demanat en préstec..a veure si aquestes vacances el puc llegir..gràcies
ResponEliminaConfio que t'agradarà.
Elimina