Els cartells de la ira

L’anglo-irlandès Martin McDonagh ja era un dramaturg consagrat («La reina de la bellesa de Leenane», «Una calavera a Connemara», «El tinent d’Innismore») quan va decidir saltar al cinema l’any 2008 amb la intrigant i encisadora «In Bruges». Després d’una primera aventura americana amb la irregular «Seven Psychopaths», sembla que amb «Three Billboards Outside Ebbing, Missouri» (o «Tres cartells als afores», com la titulen aquí amb concisió zen)  el director i guionista ha tocat el cel dels guardons en la temporada prèvia als Oscar, començant pels anhelats Globus d’Or.

Com sol passar amb obres envoltades d’expectatives excessives, la pel·lícula no m’ha semblat tan rodona com asseguren, tot i que és molt millor que el 80% del que circula per la cartellera. Mildred Hayes (Frances McDormand) és una mare divorciada, en dol per la violació i assassinat de la seva filla adolescent. Convençuda que la policia local no ha fet prou per resoldre el crim, contracta tres cartells als afores del poble des d’on interpel·la directament el xèrif Bill Willoughby (Woody Harrelson) i l’acusa d’incompetència. L’actitud furibundament vindicativa de la senyora Hayes toparà amb la incomprensió dels seus conciutadans i conduirà a una escalada de violència amb alguna conseqüència inesperada.

McDonagh demostra la seva categoria de dramaturg amb diàlegs molt ben travats, secs com una fuetada, però amb indicis d’humor negríssim. Atorga als seus personatges una complexitat que defuig el maniqueisme i els dota del genuí interès que provoca una visió comprensiva de la seva fal·libilitat. A més, la successió de fets que conforma la trama manté l’atenció de l’espectador a un nivell sempre molt alt; encara que la profusió d’episodis del terç final pot induir a una certa fatiga. També es podria criticar que el film retrati millor els actes individuals que no pas les reaccions de la col·lectivitat, que descriu una mica a l’engròs.

Per fortuna, i en això cal responsabilitzar McDonagh per a bé, pràcticament totes les interpretacions són d’altura. La part de la lleona se l’endú McDormand, una actriu que es fa estimar fins i tot en un rol tan desagradable i encegat d’ira com aquest. Prepareu-vos per un recital mestrívol d’irritació, sarcasme, ràbia, compassió i dubte: un cim en la seva carrera equiparable al d’«Olive Kitteridge». Harrelson gaudeix d’un paper definitivament tràgic, amb dues escenes que són un veritable caramel. Sam Rockwell ha rebut ja més d’un premi com el sulfúric policia Dixon i, sense negar-li el mèrit, no m’acabo de creure l’arc del seu personatge. Actors excel·lents com John Hawkes, Peter «Lannister» Dinklage o el Clarke Peters de «The Wire» eleven el nivell amb papers que en altres mans serien gairebé irrellevants.

S’hi poden interposar alguns retrets estètics o morals, fins i tot retòrics, però «Three Billboards…» funciona de forma fantàstica com a comèdia humana de qualitat. Considerem-nos satisfets.