Joc brut

Si abans d’ahir escrivia sobre Martin McDonagh, un dramaturg d’èxit passat a la direcció cinematogràfica, avui toca parlar del guionista de culte Aaron Sorkin, que ha debutat com a director amb «Molly’s Game», una història real que ell ha sabut arrossegar al seu terreny. La Molly del títol es diu Molly Bloom sense tenir res a veure amb James Joyce i era una noia brillant, aspirant a campiona olímpica d’esquí fins que un accident li va truncar el seu somni. Reconvertida en amfitriona de luxoses timbes de pòquer, on es reunia la crema de Hollywood, va anar amassant una fortuna fins que la justícia la detingué per la seva relació amb la màfia russa.

Sorkin articula el guió en un doble fil. Per una banda, Bloom (Jessica Chastain) intenta convèncer l’advocat Charlie Jaffey (Idris Elba) que la defensi en el judici imminent; per l’altra veiem en «flashbacks» els fets que han dut Molly fins la situació present. Com en tot guió de Sorkin, el que importa és el procediment, el retrat de gent enfrontant-se a problemes i solucionant-los; per tant, no espereu aquí gaires profunditats psicològiques (de fet, la pitjor escena, consisteix en el pare de Molly (Kevin Costner) diagnosticant l’origen dels mals de la seva filla. Com en tot guió de Sorkin, els personatges parlen molt i a tota pastilla, es diria que la veu en off de Molly no calla ni un moment. Això en la versió subtitulada posa a prova la resistència del lector més bregat.

Jessica Chastain adopta la seva façana més seductora per retratar una dona que és tot ímpetu i zero vida interior. Què impulsa aquesta esfinx desproveïda d’amics i amants, si no és un esperit de superació olímpic? Paper difícil i desproveït de crosses que l’actriu domina magistralment. Mentrestant, el personatge d’Idris Elba passa de l’escepticisme a un respecte perplex amb la solvència habitual. No és un paper gaire llarg i ens quedem amb ganes de veure’l més estona: és injust que un actor de la seva categoria no protagonitzi més films. Coses del maleït racisme.

Confessaré que a mi el fet de jugar per diners no m’interessa gota, o sigui que allargar el metratge fins els 140 minuts de durada em sembla més aviat injustificable. Si supereu l’excés de verbositat i us satisfà un conte ben explicat, tot i que amb material humà escàs, «Molly’s Game» és una manera excel·lent d’ocupar el vostre temps.