Què vaig fer l’estiu passat

Resulta admirable la quasi total unanimitat aprovatòria que està aconseguint «Call Me by Your Name» —l’adaptació de la novel·la homònima d’André Aciman, que ha escrit l’ancià James Ivory i que dirigeix Luca Guadagnino—, tant entre crítica com entre públic. Comprenc aquesta admiració tot i que no la comparteixo, almenys de manera incondicional, i l’hi he trobat pegues similars a les que em va suscitar la lectura de la novel·la.

L’acció s’esdevé l’estiu de 1983 al nord d’Itàlia, al mas de l’arqueòleg jueu americà Samuel Perlman (Michael Stuhlbarg). Elio (Timothée Chalamet), el fill de 17 anys, com qualsevol noi de la seva edat ocupa les vacances llegint Joseph Conrad i transcrivint partitures de Bach a la manera de Liszt (o Bussoni). L’arribada d’Oliver (Armie Hammer), jove graduat en pràctiques arqueològiques, dotat d’un cos també digne d’estudi, dispararà les hormones d’Elio a un nivell d’un paroxisme només possible a l’adolescència. Se’n seguirà un breu idil·li estival, la importància del qual es veurà magnificat per exigències del guió.

Tot això pot semblar molt bonic, i en certa manera ho és; però he de confessar que els Perlman, tan liberals amb el servei, tan cosmopolites (no parlen dues frases seguides en el mateix idioma), tan cultivats i tan obscenament afluents, fan una mica de ràbia. També fa ràbia que l’Elio i l’Oliver s’estiguin intercanviant miradetes durant setmanes senceres i només consumin el seu desig quan Oliver estigui a punt de marxar. Per déu!: Itàlia a l’estiu, els anys 80, gent de cultura, cossos en ebullició… Qui els impedia una rebolcada a la primera ocasió?

No es pot negar que «Call Me by Your Name» exhibeix una factura sensorial esplèndida. A les belleses naturals dels paisatges i l’arquitectura italiana, s’hi afegeix la fotografia de Sayombhu Mukdeeprom (entre pastoral i al·lucinada), una banda sonora on es combinen dues cançons originals del meu estimat Sufjan Stevens amb coses de (poca broma!) John Adams, Ryuichi Sakamoto, Franco Battiato, Loredana Bertè, Johann Sebastian Bach i The Psychedelic Furs. I Guadagnino, reconegut sensualista, demostra ser el director més adequat per aquest tipus de material epidèrmic.

Tampoc puc negar que Timothée Chalamet és tot un descobriment i un dels principals motius per anar a veure la pel·lícula. Malgrat que en la vida real ja calça vint-i-un anys, reflecteix molt bé l’electricitat física i els sentiments a flor de pell de l’adolescència. Cap altre actor està tan bé: Hammer queda decoratiu, però Stuhlbarg, més que un acadèmic sembla un poca-solta.

Com deia més amunt, la pel·lícula està agradant molt. Perquè tot ho fa bonic i evita el conflicte. Encara que al seu centre hi hagi dos homes que s’estimen i que mantenen una relació sexual (més suggerida que vista), tots els implicats de l’equip artístic (començant per l’escriptor André Aciman) eviten que en cap moment ho associem a la noció d’homosexualitat, i prefereixen acollir-se a la típica història d’un primer amor adolescent. En aquest sentit la pel·lícula és ideal per fer empassar a un públic heterosexual un idil·li gai sense fer-lo ofensiu.

El discurs final del pare (escena que ha emocionat a més de dos) suggereix que la relació entre Elio i Oliver ha sigut admirable i fins i tot digna d’enveja. Apart que no s’entén com el pare ho pot saber, a menys que els hagi estat espiant contínuament, sembla que vulgui insinuar que el breu lligam transcendeix les lleis del desig i s’eleva a les amistats mítiques, tipus Aquil·les i Patrocle.

Veredicte: no és que sigui un film dolent, però és massa llarg i una mica nyonyo. Amb tan bones maneres és difícil arribar gaire lluny artísticament parlant.