Abans d’ahir, com qui diu, parlava de «Show Me a Hero», la penúltima contribució de l’influent David Simon al caviar televisiu; però la seva producció més recent es titula «The Deuce» i la firma al costat del seu còmplice habitual George Pelecanos («The Wire», «Treme»). El títol de la sèrie es refereix a una zona molt concreta del centre de Manhatthan —el carrer 42 entre la Setena i la Vuitena Avinguda—, coneguda així entre finals dels 50 i finals dels 80 del segle XX, quan era camp adobat per la prostitució i altres transgressions vicioses a penes admeses per la legalitat vigent.
De llavors ençà ha plogut molt, Nova York ha esdevingut un parc temàtic per a turistes somrients, i Times Square el cor del consum desacomplexat, seu de les botigues insígnia de Disney i de LEGO, de franquícies de Madame Tussaud, de Planet Hollywood i de M&M, o de multisales cinematogràfiques AMC. Però en els anys dels que parla «The Deuce», allò era el «Barri Xino» de la ciutat, tan miserable i sòrdid com caldria esperar. Espereu doncs trobar-hi moltes prostitutes, amb els seus macarrons corresponents, i els clients llefiscosos que hi venen al darrere.
Simon, amb la intenció d’il·lustrar l’eclosió de la puixant indústria pornogràfica a principis dels anys 70, elabora un dels seus habituals frescos polièdrics, on disposen de veu totes les parts implicades. Els vuit capítols de poc menys d’una hora es revelen insuficients per establir la imatge completa de la situació, i en aquest sentit «The Deuce» funciona més com un pròleg que com una temporada autònoma. De totes maneres hi ha una segona temporada aparaulada.
En la positiva recepció del programa hi pesen molt la presència de dues estrelles com són James Franco i Maggie Gyllenhaal. El primer fa doblet en paper de bessonada i costa una mica saber quan estàs veient en Vince Martino i quan és Frankie el que parla. Deixant de banda que Frankie Martino és un d’aquells personatges que només existeixen per irritar l’espectador i que no entens perquè el guionista se’l va empescar; Franco demostra una vegada més que no és només una cara bonica.
El que fa Maggie Gyllenhaal, com a meuca amb iniciativa i idees renovadores, és molt més arriscat però també més interessant. És ella la que ha de mostrar el cos nu i la degradació a la que la sotmet el comerç carnal. És un paper dur i extremadament arriscat per a una actriu de la seva categoria; però és per això mateix és un dels grans triomfs de la sèrie.
En petits o no tan petits papers trobem altres actors coneguts —Emily Meade («The Leftovers»), Zoe Kazan («The Big Sick»), Ralph Machio («The Karate Kid» i Clarke Peters, com si no—; però, si per una cosa es caracteritzen els elencs de Simon és per la utilització d’actors poc coneguts que donen perfectament el tipus del personatge. En aquest sentit «The Deuce» és un festival de figures pintoresques.
De llavors ençà ha plogut molt, Nova York ha esdevingut un parc temàtic per a turistes somrients, i Times Square el cor del consum desacomplexat, seu de les botigues insígnia de Disney i de LEGO, de franquícies de Madame Tussaud, de Planet Hollywood i de M&M, o de multisales cinematogràfiques AMC. Però en els anys dels que parla «The Deuce», allò era el «Barri Xino» de la ciutat, tan miserable i sòrdid com caldria esperar. Espereu doncs trobar-hi moltes prostitutes, amb els seus macarrons corresponents, i els clients llefiscosos que hi venen al darrere.
Simon, amb la intenció d’il·lustrar l’eclosió de la puixant indústria pornogràfica a principis dels anys 70, elabora un dels seus habituals frescos polièdrics, on disposen de veu totes les parts implicades. Els vuit capítols de poc menys d’una hora es revelen insuficients per establir la imatge completa de la situació, i en aquest sentit «The Deuce» funciona més com un pròleg que com una temporada autònoma. De totes maneres hi ha una segona temporada aparaulada.
En la positiva recepció del programa hi pesen molt la presència de dues estrelles com són James Franco i Maggie Gyllenhaal. El primer fa doblet en paper de bessonada i costa una mica saber quan estàs veient en Vince Martino i quan és Frankie el que parla. Deixant de banda que Frankie Martino és un d’aquells personatges que només existeixen per irritar l’espectador i que no entens perquè el guionista se’l va empescar; Franco demostra una vegada més que no és només una cara bonica.
El que fa Maggie Gyllenhaal, com a meuca amb iniciativa i idees renovadores, és molt més arriscat però també més interessant. És ella la que ha de mostrar el cos nu i la degradació a la que la sotmet el comerç carnal. És un paper dur i extremadament arriscat per a una actriu de la seva categoria; però és per això mateix és un dels grans triomfs de la sèrie.
En petits o no tan petits papers trobem altres actors coneguts —Emily Meade («The Leftovers»), Zoe Kazan («The Big Sick»), Ralph Machio («The Karate Kid» i Clarke Peters, com si no—; però, si per una cosa es caracteritzen els elencs de Simon és per la utilització d’actors poc coneguts que donen perfectament el tipus del personatge. En aquest sentit «The Deuce» és un festival de figures pintoresques.
Podeu imaginar que el programa no és plat per a tots els gustos; no tant per les escenes de sexe (que són moderadament explícites), com pels abundants casos de violència exercida contra les dones. Funciona bé com a crònica d’un període de canvis en els costums sexuals: apart del naixement de la indústria pornogràfica, també es documenta la decadència de la prostitució tradicional i del seu proxenetisme, així com l’auge del sexe lliure i els primers símptomes del moviment d’alliberament gai.
Sense acabar de ser rodona, «The Deuce» és aconsellable i caldrà estar atents a la segona temporada, hi figuri o no James Franco, a qui recentment han acusat d’assetjament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada