Al club de lectura lletracremat llegim una de Patrick Modiano, la seva sisena novel·la «Carrer de les botigues fosques» (1978) amb la que va obtenir el premi Goncourt i es va consagrar definitivament al "milieu" literari francès. En ella un tal Guy Roland investiga al París de 1965 sobre la seva pròpia vida després que un accident el deixés amnèsic quinze anys abans.
L’amnèsia com a motor d’una novel·la és un recurs més aviat barat, però Modiano es fa perdonar perquè d’aquest masegat pretext n’extreu petroli. A mesura que el narrador va investigant van apareixent possibles figures del seu passat i cadascuna d’elles n’introdueix una altra, com les proverbials cireres del cistell. Així anirem coneixent personatges pintorescos que l’autor dibuixa amb quatre traços evocatius i molt poder de suggestió. Es tracta d’una fauna cosmopolita i sempre als marges de la societat: immigrants russos, models d’alta costura, pianistes de cafè, homosexuals, play-boys internacionals, diplomàtics corruptes…
Modiano dibuixa una geografia nebulosa de París, la seva especialitat, on no existeix el blanc i el negre, i tot es perd en una paleta de grisos. Tremendament elegant, de molt bon gust; però també amb una tendència a la manca de passió. La seva evitació de tot conflicte fa que el lector que no conegui la història recent de França es veurà perdut davant de la inexplicable fugida dels protagonistes en direcció a Suïssa. Per ser un llibre que basa la seva trama a la Segona Guerra Mundial, crec que no es menciona ni un sol moment l’ocupació alemanya.
De totes maneres queda clar que l’autor no apunta a la novel·la de gènere històric, ni l’importa gaire resoldre el misteri final de la vida d’aquest Guy Roland. Modiano, amb un magnífic control del relat, va convertint la investigació d’aquesta biografia extraviada cada vegada més en una experiència viscuda, no només pel seu protagonista, sinó també pels testimonis que la reviuen com un vague eco. Es diria que el propòsit d’aquest llibre de títol tan estupend és el d’advertir-nos que ningú no es tan important com es pensa i que l’empremta que deixarem darrera s’esborrarà molt abans del que voldríem.
No queda pas tan lluny del discurs final del replicant de «Blade Runner»; però amb fotos de color sèpia guardades en capses de llauna substituint la distòpia.
L’amnèsia com a motor d’una novel·la és un recurs més aviat barat, però Modiano es fa perdonar perquè d’aquest masegat pretext n’extreu petroli. A mesura que el narrador va investigant van apareixent possibles figures del seu passat i cadascuna d’elles n’introdueix una altra, com les proverbials cireres del cistell. Així anirem coneixent personatges pintorescos que l’autor dibuixa amb quatre traços evocatius i molt poder de suggestió. Es tracta d’una fauna cosmopolita i sempre als marges de la societat: immigrants russos, models d’alta costura, pianistes de cafè, homosexuals, play-boys internacionals, diplomàtics corruptes…
Modiano dibuixa una geografia nebulosa de París, la seva especialitat, on no existeix el blanc i el negre, i tot es perd en una paleta de grisos. Tremendament elegant, de molt bon gust; però també amb una tendència a la manca de passió. La seva evitació de tot conflicte fa que el lector que no conegui la història recent de França es veurà perdut davant de la inexplicable fugida dels protagonistes en direcció a Suïssa. Per ser un llibre que basa la seva trama a la Segona Guerra Mundial, crec que no es menciona ni un sol moment l’ocupació alemanya.
De totes maneres queda clar que l’autor no apunta a la novel·la de gènere històric, ni l’importa gaire resoldre el misteri final de la vida d’aquest Guy Roland. Modiano, amb un magnífic control del relat, va convertint la investigació d’aquesta biografia extraviada cada vegada més en una experiència viscuda, no només pel seu protagonista, sinó també pels testimonis que la reviuen com un vague eco. Es diria que el propòsit d’aquest llibre de títol tan estupend és el d’advertir-nos que ningú no es tan important com es pensa i que l’empremta que deixarem darrera s’esborrarà molt abans del que voldríem.
No queda pas tan lluny del discurs final del replicant de «Blade Runner»; però amb fotos de color sèpia guardades en capses de llauna substituint la distòpia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada