Família dissortada

A principis de gener Ferran Ràfols Gesa (un dels meus traductors de referència), previsiblement fart de les llistes del millor de 2017 que sorgeixen com bolets cada cop que un any s’acaba, va proposar en el seu compte de Twitter un exercici de memòria col·lectiva. Sol·licitava que els lectors citessin títols de literatura catalana publicats entre 1990 i 2010 que consideressin dignes de ser recordats. L’experiment es va saldar amb un gran èxit de participació, gran almenys pels paràmetres en que es mouen els fòrums literaris.

Es van arribar a mencionar fins a 172 llibres diferents, el que em sembla un nombre considerable, t’ho miris com t’ho miris. Els més esmentats, amb nou vots, van ser «Els jugadors de whist» de Vicenç Pagès Jordà i «La pell freda» d’Albert Sánchez Piñol, el que no és exactament una sorpresa. En tercer lloc, amb cinc vots, «Cavalls salvatges» de Jordi Cussà, que sí que ho és; i aquí la cosa comença a posar-se interessant. Amb quatre vots «Pere Marín» (Toni Sala), «Una màquina d’espavilar ocells de nit» (Jordi Lara), «El canvi» (Miquel Bauçà), «L’home manuscrit» (Manuel Baixauli), «Excelsior o el temps escrit» (Biel Mesquida), «La terra retirada» (Mercè Ibarz), «De fems i marbres» (Francesc Serés), «El dia de l’ós» (Joan Lluís Lluís), «La passió segons Renée Vivien» (Maria Mercè Marçal), «El cor del senglar» (Baltasar Porcel).

M’aturo aquí, encara en territori conegut, tot i que les entrades de Sala i d’Ibarz no m’eren familiars. Hi figuren molts més títols, alguns no els havia sentit en la vida, el que demostra que tenim més bona literatura catalana de la que som capaços de pair. Vaig decidir rescatar de tot aquest gavadal l’«Anna K.» de Martí Rosselló, un deute pendent des de qui sap quan. Rosselló fou molt estimat bibliotecari de Premià de Mar i morí prematurament el 2010 als 57 anys. «Anna K.», apareguda a Quaderns Crema el febrer de 2000, fou l’única novel·la que va publicar Martí Rosselló i amb el temps diria que ha esdevingut un títol de culte.

«Anna K.» narra la vida del personatge del títol, començant per les estranyes circumstàncies que van conduir a la seva concepció i acabant amb les circumstàncies tampoc gaire naturals de la seva defunció. Explicat així, el plantejament no sembla gaire original; però ja us asseguro que no heu llegit cap llibre com aquest. Perquè tot en la vida d’Anna K., des dels preliminars fins a la mala fi, és pura exageració, material escandalós de serial de sobretaula portat fins al paroxisme. Hi trobareu des de fratricidi fins a infanticidi, incest, transsexualitat, homosexualitat, a més de qualsevol baixesa moral que se us pugui acudir. Però la gràcia de tot això és que està narrat amb un distanciament de supervivent estoic, com si fos inevitable i no hi hagués per tant.

Vaig haver de fer grans esforços per tornar a posar les peces a lloc i recuperar la seguretat que, a base de d’eternes reflexions, havia aconseguit tenir. Però com sempre passa en aquesta vida, vaig aprendre una cosa nova que m’ha obert una nova manera de veure el món. Des de llavors que tinc la total seguretat que, en aquesta vida, tot, absolutament tot, és susceptible de ser cert, que tot, absolutament tot, és possible. Aquest descobriment m’ha obert unes portes que ni jo mateixa sóc capaç de definir.

Martí Rosselló demostra un control magistral en el maneig d’aquest contingut flamíger i converteix l’estranya peripècia en un relat tan absorbent com ben travat. Així Anna K. —engendrada per venjança i batejada via Tolstoi i via la frase inicial d’«Anna Karènina» sobre les famílies felices i les que no ho són— s’incorporarà a un cicle infinit d’Annes i Guillems destinats a destruir-se mútuament en connexions biogràfiques inesperades.

Tan divertidament pervers com guanyar-se la vida fent vida a un aparador, «Anna K.» és la meva aposta per aquest Sant Jordi. Sé que vaig avançat de mesos, però també sé que no trobareu res de millor. Exagero, oi que ja ho sabíeu?