Hi ha una excel·lent novel·la de Margaret Atwood, que Xavier Pàmies acaba de traduir per a Quaderns Crema, «El conte de la serventa» (1985), que s’ha posat de moda recentment gràcies a la seva brillant adaptació televisiva. Però hi ha una altra novel·la de la mateixa autora, també adaptada fa poc per a la televisió, que és diu «Àlies Grace» (1996), i que mereixeria igualment el títol d’«El conte de la serventa», encara que siguin bèsties de pelatge molt diferent.
«El conte de la serventa» és un relat fantàstic del gènere distòpic, mentre que «Alias Grace» és una novel·la històrica basada en fets que van ocórrer al Canadà Occidental a mitjans del segle XIX. El llibre elabora una ficció a partir dels assassinats l’any 1843 del propietari Thomas Kinnear i la seva majordoma i amant Nancy Montgomery, dels quals foren acusats els servents James McDermott i Grace Marks. McDermott acabà a la forca, mentre que Grace fou condemnada a cadena perpètua.
Atwood s’inventa la figura del psiquiatre Simon Jordan, que investiga el cas des d’un punt de vista científic, a petició d’un comitè que està treballant per l’excarceració de Grace. Ben aviat li serà impossible no implicar-se emocionalment amb la figura de la tan assenyada presonera i tampoc serà capaç d’escapar de l’influx de l’asfixiant societat provinciana que envolta la penitenciaria de Hamilton.
«Alias Grace» és una novel·la tan extensa i prolixa, com complexa en estructura i significats. La seva font principal és la narració interior/exterior de la pròpia Grace, sempre fascinant per la seva aparent sinceritat sense replecs, però amb més zones d’ombra (llegiu-hi ambigüitats via amnèsia) de les que podria acceptar el gènere històric tradicional. En canvi, les activitats del Dr. Jordan, narrades des d’un punt de vista de tercera persona omniscient, contrasten i fins i tot contradiuen les cartes que intercanvia amb altres personatges fora de camp. El text també incorpora testimonis documentals de l’època en forma de cròniques periodístiques, romanços de cec, literatura de canya i cordill, i poemes prerafaelites.
Aquest gavadal d’informació s’articula en un esquelet formal inspirat en l’artesania femenina del «patchwork», aquell treball de costura d’alta precisió que, a partir de retalls de roba diversa, suturada amb paciència i cura, conforma vànoves i altre material domèstic, pas ineludible a l’elaboració d’un aixovar per a la dona soltera i ben predisposada envers el matrimoni.
Malgrat una primera part una mica lenta a l’hora d’entrar en matèria, Atwood demostra una vegada més la seva intel·ligència i el seu domini del pols narratiu per moure’s per aquest material tan polisèmic amb completa comoditat. És central en el relat el lloc de la dona en la societat del XIX, a les que oferia bàsicament dues úniques opcions: la de la muller virtuosa, verge i esposa a la vegada; i la de la pecadora a l’ensems que bruixa. Hi ha aquí un primer intent de fals cientifisme entorn de la histèria femenina com a problema psiquiàtric que explicaria les dissidències respecte a la norma.
I de retruc també hi ha un retrat concís de les misèries sexuals del mascle de l’època, condemnat al matrimoni com a única escapatòria decent. El doctor Simon Jordan, rendit als encants de Grace i víctima passiva del súcube que és en definitiva la seva dispesera, deu ser un dels personatges més patèticament tristos de la literatura del segle XX.
Atwood ha estat recentment qüestionada per una part del feminisme, quan es preguntava si el moviment de denúncia d’assetjament sexual emparat sota el hashtag #metoo no podria arribar a ser una excusa per a un linxament acrític de persones benintencionades. Són qüestions cada dia més delicades, sobre les que no em mullaré. Tinc clar, però, que Atwood és una narradora de raça, i amb un cervell de similar alçada. «Alias Grace» hauria de ser lectura obligatòria a tots els planetes de la galàxia.
«El conte de la serventa» és un relat fantàstic del gènere distòpic, mentre que «Alias Grace» és una novel·la històrica basada en fets que van ocórrer al Canadà Occidental a mitjans del segle XIX. El llibre elabora una ficció a partir dels assassinats l’any 1843 del propietari Thomas Kinnear i la seva majordoma i amant Nancy Montgomery, dels quals foren acusats els servents James McDermott i Grace Marks. McDermott acabà a la forca, mentre que Grace fou condemnada a cadena perpètua.
Atwood s’inventa la figura del psiquiatre Simon Jordan, que investiga el cas des d’un punt de vista científic, a petició d’un comitè que està treballant per l’excarceració de Grace. Ben aviat li serà impossible no implicar-se emocionalment amb la figura de la tan assenyada presonera i tampoc serà capaç d’escapar de l’influx de l’asfixiant societat provinciana que envolta la penitenciaria de Hamilton.
«Alias Grace» és una novel·la tan extensa i prolixa, com complexa en estructura i significats. La seva font principal és la narració interior/exterior de la pròpia Grace, sempre fascinant per la seva aparent sinceritat sense replecs, però amb més zones d’ombra (llegiu-hi ambigüitats via amnèsia) de les que podria acceptar el gènere històric tradicional. En canvi, les activitats del Dr. Jordan, narrades des d’un punt de vista de tercera persona omniscient, contrasten i fins i tot contradiuen les cartes que intercanvia amb altres personatges fora de camp. El text també incorpora testimonis documentals de l’època en forma de cròniques periodístiques, romanços de cec, literatura de canya i cordill, i poemes prerafaelites.
Aquest gavadal d’informació s’articula en un esquelet formal inspirat en l’artesania femenina del «patchwork», aquell treball de costura d’alta precisió que, a partir de retalls de roba diversa, suturada amb paciència i cura, conforma vànoves i altre material domèstic, pas ineludible a l’elaboració d’un aixovar per a la dona soltera i ben predisposada envers el matrimoni.
Malgrat una primera part una mica lenta a l’hora d’entrar en matèria, Atwood demostra una vegada més la seva intel·ligència i el seu domini del pols narratiu per moure’s per aquest material tan polisèmic amb completa comoditat. És central en el relat el lloc de la dona en la societat del XIX, a les que oferia bàsicament dues úniques opcions: la de la muller virtuosa, verge i esposa a la vegada; i la de la pecadora a l’ensems que bruixa. Hi ha aquí un primer intent de fals cientifisme entorn de la histèria femenina com a problema psiquiàtric que explicaria les dissidències respecte a la norma.
I de retruc també hi ha un retrat concís de les misèries sexuals del mascle de l’època, condemnat al matrimoni com a única escapatòria decent. El doctor Simon Jordan, rendit als encants de Grace i víctima passiva del súcube que és en definitiva la seva dispesera, deu ser un dels personatges més patèticament tristos de la literatura del segle XX.
Atwood ha estat recentment qüestionada per una part del feminisme, quan es preguntava si el moviment de denúncia d’assetjament sexual emparat sota el hashtag #metoo no podria arribar a ser una excusa per a un linxament acrític de persones benintencionades. Són qüestions cada dia més delicades, sobre les que no em mullaré. Tinc clar, però, que Atwood és una narradora de raça, i amb un cervell de similar alçada. «Alias Grace» hauria de ser lectura obligatòria a tots els planetes de la galàxia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada