El meu recent règim de televisió en vena m’està fent familiaritzar amb sèries que en una altra vida no se m’hagués acudit revisar ni fart de mistela. És el cas d’«Ainsi soient-ils» («Així sia» o «The Churchmen», el títol pel que és coneguda internacionalment), producció francesa de la cadena Arte protagonitzada per cinc seminaristes. Què fa un descregut com jo empassant-se tres temporades seguides (24 capítols en total) sobre les aventures i desventures d’una colla de catòlics assetjats per tots els perills del segle, el dimoni i la carn?
Amb tota seguretat no m’hi hagués enganxat, si «Ainsi soient-ils» no estigués escrita i produïda amb tanta qualitat, sinceritat i sentit verídic. Per descomptat, ha estat creada per catòlics creients, i l’espectador ateu, o tèbiament agnòstic, haurà d’empassar-se algunes escenes on es parla de la fe, la gràcia o la redempció amb una convicció sense replecs. Però s’ha d’agrair com en els seus conflictes argumentals s’evita sempre la solució providencial del (mai millor dit) «deus ex machina», de manera que cap de les seves tres temporades conclouen satisfactòriament, sinó que topen amb una fi agredolça, com sol passar a la crua realitat.
La sèrie, audaç com és, no recula davant de cap denúncia incòmoda, ni evita coses com capellans pederastes, intrigues de passadissos a totes les instàncies eclesials, des del bisbat fins al Vaticà, sacerdots que han perdut la fe, drogues, homosexualitat, malversacions de fons eclesiàstics o cristians de base negats a qualsevol mostra de caritat. La resposta no sempre està d’acord amb el dogma oficial catòlic i demostra la voluntat dels guionistes de plantejar la possibilitat d’una nova església més propera a la sensibilitat contemporània.
Les dues primeres temporades s’ambienten al seminari dels caputxins, un casalot del segle XVII situat al cor de París, tot i que en la segona temporada el llaminer edifici és ofert com a víctima propiciatòria per sanejar les depauperades arques del bisbat. A la tercera temporada els joves protagonistes ja han professat i es disseminen al llarg de la geografia francesa per fer les seves primeres pràctiques amb feligresos de debò.
Els actors joves que fan de seminaristes, són bons i desconeguts. Pel costat prestigiós hi ha Jean-Luc Bideau, il·lustre actor suis. I Jacques Bonnaffé o Mathieu Carrière o encara Jean-François Stevenin. Tots solvents i fins i tot brillants. I els guions, ja està dit, són ben travats i creïbles. No tinc cap interès personal en la pervivència de la religió catòlica ni de qualsevol altra religió; però davant de l’honestedat i sentit del drama d’«Ainsi soient-ils» em trec el barret i em dic que no tot està perdut en el món de la fe.
Amb tota seguretat no m’hi hagués enganxat, si «Ainsi soient-ils» no estigués escrita i produïda amb tanta qualitat, sinceritat i sentit verídic. Per descomptat, ha estat creada per catòlics creients, i l’espectador ateu, o tèbiament agnòstic, haurà d’empassar-se algunes escenes on es parla de la fe, la gràcia o la redempció amb una convicció sense replecs. Però s’ha d’agrair com en els seus conflictes argumentals s’evita sempre la solució providencial del (mai millor dit) «deus ex machina», de manera que cap de les seves tres temporades conclouen satisfactòriament, sinó que topen amb una fi agredolça, com sol passar a la crua realitat.
La sèrie, audaç com és, no recula davant de cap denúncia incòmoda, ni evita coses com capellans pederastes, intrigues de passadissos a totes les instàncies eclesials, des del bisbat fins al Vaticà, sacerdots que han perdut la fe, drogues, homosexualitat, malversacions de fons eclesiàstics o cristians de base negats a qualsevol mostra de caritat. La resposta no sempre està d’acord amb el dogma oficial catòlic i demostra la voluntat dels guionistes de plantejar la possibilitat d’una nova església més propera a la sensibilitat contemporània.
Les dues primeres temporades s’ambienten al seminari dels caputxins, un casalot del segle XVII situat al cor de París, tot i que en la segona temporada el llaminer edifici és ofert com a víctima propiciatòria per sanejar les depauperades arques del bisbat. A la tercera temporada els joves protagonistes ja han professat i es disseminen al llarg de la geografia francesa per fer les seves primeres pràctiques amb feligresos de debò.
Els actors joves que fan de seminaristes, són bons i desconeguts. Pel costat prestigiós hi ha Jean-Luc Bideau, il·lustre actor suis. I Jacques Bonnaffé o Mathieu Carrière o encara Jean-François Stevenin. Tots solvents i fins i tot brillants. I els guions, ja està dit, són ben travats i creïbles. No tinc cap interès personal en la pervivència de la religió catòlica ni de qualsevol altra religió; però davant de l’honestedat i sentit del drama d’«Ainsi soient-ils» em trec el barret i em dic que no tot està perdut en el món de la fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada