Zombie Pla (o aquest mort està molt viu)

Diria que un considerable sector dels lectors catalans sentim una immoderada i no gaire explicable ànsia per llegir inèdits de Josep Pla. Si no, no s’entén com el recull miscel·lani «Fer-se totes les il·lusions possibles (i altres notes disperses)» vagi ja per la quarta reimpressió d’ençà la primera edició el novembre de 2017 a Destino. En el nostre descàrrec diré que aquest calaix de sastre de textos que no havien vis mai la llum abans està format per articles d’extensió diversa clarament destinats a la seva publicació, cosa que no passava per exemple amb els temptatius i recents tres diaris que constituïen el volum «La vida lenta». Que no s’haguessin editat abans cal atribuir-ho a la censura, a l’auto-censura i al sentit de l’oportunitat, tres motius plenament vigents en els temps del franquisme estovat, en els quals foren escrits.

«Fer-se totes les il·lusions possibles», ja ho podeu imaginar, és un llibre fet de pedaços desiguals i sense cap voluntat unificadora. Qualsevol lector ordinari, d’aquells que no som membres de nombre de la «Càtedra Josep Pla», ni tan sols llicenciats en filologia catalana, faríem millor si escollíssim algun dels quaranta volums i escaig que formen la seva Obra Completa canònica (no em direu que ja us els heu llegit tots de peus a cap).

Però és inútil resistir-se al cant de sirena: «Le Josep Pla nouveau est arrivé!» i a més conté deliciosos detalls picants. Ja pot ser un retrat de l’autor jove en contínua erecció, «Aquesta edat en que correu tot el dia amb la cigala sota el braç, quina tragèdia! És literalment horrible.»

O un retrat de l’autor madur, amb el desengany a la solapa:

La nevada de Nadal (1962), com les inundacions del Vallès, produí, d’entrada, una gran sorpresa. Semblà com si després de vint-i-cinc anys de cretinització dictatorial general progressiva, que ha produït en els uns una somnífera indiferència i en els altres una fascinació pel paternalisme, semblà, deia, que aquella aigua o aquella neu que queia fos inconcebible. Feia l’efecte com si la naturalesa hagués trencat les regles del joc d’una manera escandalosa i no gens correcta. La paralització mental, l’estupidització general, l’embeneitiment, és el fenomen més voluminós del país.

Hi ha lloc per a l’anècdota, per a la història familiar, per a l’aforisme o per la imatge pescada al vol: «Veure plorar una criatura enfurismada és com veure un cep a la tardor entrada, sense fulles abans d’ésser podat». I ha causat sorpresa general i enjogassada descobrir un Josep Pla capaç d’escriure, tot parlant d’Espanya:

Fa l’efecte que les autoritats estan proposades que no es produeixi, en aquest mur que aguanta la merda, una qualsevol fissura, una resquícia qualsevol. El fet de la producció d’una qualsevol esquerda que deixés passar l’aire produiria l’enderrocament de tot l’embassament. Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable.

Amb el cap fred hauria de reconèixer que aquest «Fer-se totes les il·lusions possibles» és dispers i redundant i que seria preferible que el lector adrecés la seva atenció a títols consolidats de l’autor com «Notes del capvesprol», «El que hem menjat» o alguns dels nombrosos «Homenots». Però no puc negar que sovint he sigut molt feliç llegint-lo, de vegades per raons tan inexplicables, com el plaer que em produeix el fragment següent.

Avui —4 de gener de 1962— han vingut al mas la meva germana Maria i el meu cunyat. Anit passada se’ls ha mort a Barcelona el basset que tenien, un basset amb «pedigree», que compraren a Alemanya, que era magnífic. El gosset s’havia aburgesat, però aquests últims estius, quan veia un cau, s’hi llençava encara amb una voracitat autèntica. A Barcelona, quan es mor un gos el donen a l’escombriaire i serveix per alimentar les bèsties del parc de la Ciutadella. Sentimentalment, aquest final és horrible. L’han enterrat en la pau de la pineda.