«Hanna» de l’italià Andrea Pallaoro és un film enigmàtic i sorrut que no posa precisament les coses fàcils a l’espectador. No té banda sonora i a penes paraules (no diguem diàlegs). Durant la seva primera mitja hora contemplem amb deteniment la vida quotidiana de Hannah (Charlotte Rampling), una anciana de Brussel·les, que fa la neteja a casa d’una família benestant. La veiem al metro, a classe de teatre, fregant els vidres, nedant a la piscina, preparant el sopar. Les paraules que intercanvia amb el seu marit són les mínimes, les pròpies d’un matrimoni que s’ho té tot dit.
De mica en mica, a partir d’un moment i una situació concreta descobrirem que hi ha alguna cosa que no rutlla, i per ulteriors escletxes del guió ens podrem fer una idea del que realment està passant, tot i que el film es guardarà molt d’explicitar-ne els detalls. Efectivament, Hannah carrega amb un secret que es nega a reconèixer i, malgrat les seves mostres de resiliència, el món s’està encongint al seu voltant.
Malgrat la bellesa visual d’algunes imatges i diversos detalls cosmètics del guió, «Hannah» podria arribar a ser una agonia de pel·lícula, filla bastarda dels mals rotllos de Hanneke. La redimeix totalment la presència de Rampling. La dona fatal per excel·lència del cinema europeu de qualitat dels anys 60 i 70, està demostrant en les seves velleses una inusitada categoria interpretativa. El seu rostre aparentment estoic i tràgic és d’aquells que semblen revelar més del que pretenen. En les rares ocasions que s’esquinça per l’emoció, corprèn fins al moll de l’os. Justificadíssim que la premiessin al festival de Venècia de l’any passat. Ella s’ho mereix tot, fins i tot aquest elogi sincer i esqueixat.
De mica en mica, a partir d’un moment i una situació concreta descobrirem que hi ha alguna cosa que no rutlla, i per ulteriors escletxes del guió ens podrem fer una idea del que realment està passant, tot i que el film es guardarà molt d’explicitar-ne els detalls. Efectivament, Hannah carrega amb un secret que es nega a reconèixer i, malgrat les seves mostres de resiliència, el món s’està encongint al seu voltant.
Malgrat la bellesa visual d’algunes imatges i diversos detalls cosmètics del guió, «Hannah» podria arribar a ser una agonia de pel·lícula, filla bastarda dels mals rotllos de Hanneke. La redimeix totalment la presència de Rampling. La dona fatal per excel·lència del cinema europeu de qualitat dels anys 60 i 70, està demostrant en les seves velleses una inusitada categoria interpretativa. El seu rostre aparentment estoic i tràgic és d’aquells que semblen revelar més del que pretenen. En les rares ocasions que s’esquinça per l’emoció, corprèn fins al moll de l’os. Justificadíssim que la premiessin al festival de Venècia de l’any passat. Ella s’ho mereix tot, fins i tot aquest elogi sincer i esqueixat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada