Gloria Grahame va ser una actriu de l’època daurada de Hollywood, que va gaudir de grans èxits a la primera part de la seva carrera per després caure en una llarga decadència que conclouria amb la seva prematura mort als 57 anys. La pel·lícula «Film Stars Don’t Die in Liverpool» («Les estrelles de cinema no moren a Liverpool») tracta d’una poc coneguda història sobre els anys finals de l’actriu: la de la seva història d’amor amb l’actor britànic Peter Turner, trenta anys més jove que ella.
El guió, basat en un llibre autobiogràfic de Turner, alterna dos temps diferents, el dels inicis de l’enamorament l’any 1979 a Londres (amb ramificacions a Califòrnia i Nova York), i el de l’actriu moribunda que l’any 1981 busca refugi a la casa familiar del seu jove amant a Liverpool. Les transicions entre les dues èpoques s’han rodat amb la imaginativa elegància d’un mer gir de càmera i la fotografia d’Ula Pontikos és apropiadament artificiosa. Apart d’això, el director Paul McGuigan (que mai abans s’havia distingit per res) filma amb anodina correcció.
Si es pot salvar «Film Stars Don’t Die in Liverpool» és pels seus intèrprets. En l’excelsa tradició teatral britànica, amb dues o tres frases és suficient perquè gent com Vanessa Redgrave, Julie Walters o Frances Barber elevin fins l’excel·lència el to de la pel·lícula. Se suposa que Annette Bening, que fa de Grahame, està sublim; i mira que m’agrada la Bening amb bogeria, però aquí se m’hi ha interposat el seu molest xiuxiueig de «femme fatale». O sigui que concediré que està correcta i prou. En canvi, Jamie Bell (que interpreta a Peter Turner) m’ha semblat més convincent i viscut. Bell és un actor de reputació bastant limitada i crec que aquest film hauria d’ajudar a solidificar-la.
Amb tot, la pel·lícula és petiteta, es preocupa més pel drama cancerós final que per la follia amorosa del principi, i fa pensar que els seus moderats 106 minuts són excessius. Un altre títol més reservat per a una tarda de sabatilles i sofà.
El guió, basat en un llibre autobiogràfic de Turner, alterna dos temps diferents, el dels inicis de l’enamorament l’any 1979 a Londres (amb ramificacions a Califòrnia i Nova York), i el de l’actriu moribunda que l’any 1981 busca refugi a la casa familiar del seu jove amant a Liverpool. Les transicions entre les dues èpoques s’han rodat amb la imaginativa elegància d’un mer gir de càmera i la fotografia d’Ula Pontikos és apropiadament artificiosa. Apart d’això, el director Paul McGuigan (que mai abans s’havia distingit per res) filma amb anodina correcció.
Si es pot salvar «Film Stars Don’t Die in Liverpool» és pels seus intèrprets. En l’excelsa tradició teatral britànica, amb dues o tres frases és suficient perquè gent com Vanessa Redgrave, Julie Walters o Frances Barber elevin fins l’excel·lència el to de la pel·lícula. Se suposa que Annette Bening, que fa de Grahame, està sublim; i mira que m’agrada la Bening amb bogeria, però aquí se m’hi ha interposat el seu molest xiuxiueig de «femme fatale». O sigui que concediré que està correcta i prou. En canvi, Jamie Bell (que interpreta a Peter Turner) m’ha semblat més convincent i viscut. Bell és un actor de reputació bastant limitada i crec que aquest film hauria d’ajudar a solidificar-la.
Amb tot, la pel·lícula és petiteta, es preocupa més pel drama cancerós final que per la follia amorosa del principi, i fa pensar que els seus moderats 106 minuts són excessius. Un altre títol més reservat per a una tarda de sabatilles i sofà.
No sabia si entra a veure aquesta o el documental sobre la Callas, la Bening m'agrada molt però no la veig gens fent de la turmentada Grahame que encara tinc molt present.
ResponEliminaDoncs trobo que físicament s'assembla bastant.
Elimina