Llegeixo amb fruïció i un punt de morbositat «Queríamos un Calatrava (Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio)» (Anagrama, octubre 2016) de Llàtzer Moix, sotsdirector i crític d’arquitectura de La Vanguardia, sobre la figura i l’obra de Santiago Calatrava, l’arquitecte espanyol viu més conegut internacionalment, i també el més conegut popularment, perquè vagis on vagis és inevitable trobar-te un Santiago Calatrava, si no en cos present, almenys en edifici present.
Calatrava gaudí a finals dels 80 i principis dels 90 d’una fulgurant ascensió als primers rengles de la celebritat arquitectònica mundial, que aquests primers anys del segle XXI han vingut a posar en dubte, si no directament a desmentir. Aquesta trajectòria quasi parabòlica s’ha traçat paral·lelament a les nostres vides; es podria dir que l’hem vist tant néixer com gairebé morir d’èxit (i d’hybris, tot sigui dit). El llibre de Moix estableix una investigació periodística sobre les baules successives d’una carrera imparable i controvertida, investigació centrada en una sèrie d’edificis significatius. A l’enquesta hi intervenen, de vegades de forma anònima, ex-col·laboradors, ex-amics i ex-còmplices (sembla que Calatrava no és gens bo a l’hora de mantenir relacions humanes a llarg termini). Qui no hi intervé de cap manera és Calatrava «himself», detall que permet convertir el volum en una «crònica no autoritzada». Ni falta que fa.
Com que la memòria és breu, no deixa de ser interessant recordar que «l’arquitecte de les nostres vides» va encetar la seva carrera prodigiosa a Barcelona, on amb el pont de Bac de Roda (1984 - 1987) confirmà el seu altre gran èxit de l’estació de Stadelhofen a Zurich (1983 - 1990). Tots dos projectes li obriren les portes de l’estrellat (i el destrellat) global. No tingué tanta sort a l’enfrontament concursal amb Norman Foster per la construcció de la torre de Collserola i s’hagué de conformar amb el premi de consolació de la torre de Telefónica de l’Anella Olímpica (1989 - 1992). Des de llavors no ha desenvolupat cap altre projecte per a la Ciutat Comtal. Tot i que no es pugui afirmar que sortíssim gaire malparats de l’experiència, posteriorment serien moltes les ciutats frisoses per gaudir del ressò mediàtic de disposar d’«un Calatrava» que acabarien més que fartes del preu (literal i simbòlic) que hagueren de pagar i, per tant, poc disposades a sol·licitar-li nous encàrrecs.
De la lectura del llibre se’n desprèn una imatge de Calatrava extremadament pencaire; molt exigent amb els seus col·laboradors; capaç de seduir al poderós, per acabar-lo menyspreant; bon dibuixant, però no tan bon tècnic. Com passa amb totes les personalitats genialoides, fa gala d’un ego descomunal, capaç de fer desbordar un pressupost (de fet, tots els pressupostos que ha firmat li sobreïxen escandalosament) per un caprici d’última hora. Es considera una barreja d’arquitecte, enginyer i escultor, de manera que no l’aguanten ni els arquitectes, ni els enginyers, ni els artistes. De moment el premi Pritzker, el Nobel de l’Arquitectura (que diríem els cursis), obtingut a Espanya només per Rafael Moneo i els RCR d’Olot, se li resisteix. I tal com li van les coses darrerament, potser no el guanyarà mai.
Llàtzer Moix no li nega a Calatrava virtuts, sobretot estètiques, ja que està clar que al valencià la funcionalitat dels seus projectes l’importa molt menys que l’impacte visual que provoquen. Quan l’encerta —a les estacions de tren (Zurich, Lyon, Lisboa) o a alguns dels seus ponts, certament repetitius—, se li poden perdonar els sobre-costos i les dificultats de manteniment. El seu gran èxit hauria pogut ser València, si la Ciutat de les Arts i les Ciències, que tan bé havia començat la seva singladura, no hagués conclòs amb un romanent d’edificis inacabats i deficitaris. Almenys, el Milwaukee Art Museum (1994 - 2001) va aconseguir per a la ciutat més poblada de Winconsin el somiat «efecte Guggenheim» al qual aspirava. A més és l’únic edifici de Calatrava en el qual es pot contemplar la seva vocació d’autòmat en moviment (i no serà perquè no n’ha ideat una pila de fallits).
Sobre la delirant òpera de Palma, el matusser pont de Venècia, la «chulería» del monument columnar de Caja Madrid a Madrid, o el monstruós Complejo de Buenavista a Oviedo potser serà millor parlar a mitja veu. «Queríamos un Calatrava», per a qualsevol lector moderadament sensible a l’arquitectura es llegeix amb extrema curiositat. Conté una brillant figura fàustica central i una colla de polítics llagoters i execrables. Que es llegeixi com una novel·la podria ser el seu elogi més tou.
Calatrava gaudí a finals dels 80 i principis dels 90 d’una fulgurant ascensió als primers rengles de la celebritat arquitectònica mundial, que aquests primers anys del segle XXI han vingut a posar en dubte, si no directament a desmentir. Aquesta trajectòria quasi parabòlica s’ha traçat paral·lelament a les nostres vides; es podria dir que l’hem vist tant néixer com gairebé morir d’èxit (i d’hybris, tot sigui dit). El llibre de Moix estableix una investigació periodística sobre les baules successives d’una carrera imparable i controvertida, investigació centrada en una sèrie d’edificis significatius. A l’enquesta hi intervenen, de vegades de forma anònima, ex-col·laboradors, ex-amics i ex-còmplices (sembla que Calatrava no és gens bo a l’hora de mantenir relacions humanes a llarg termini). Qui no hi intervé de cap manera és Calatrava «himself», detall que permet convertir el volum en una «crònica no autoritzada». Ni falta que fa.
Com que la memòria és breu, no deixa de ser interessant recordar que «l’arquitecte de les nostres vides» va encetar la seva carrera prodigiosa a Barcelona, on amb el pont de Bac de Roda (1984 - 1987) confirmà el seu altre gran èxit de l’estació de Stadelhofen a Zurich (1983 - 1990). Tots dos projectes li obriren les portes de l’estrellat (i el destrellat) global. No tingué tanta sort a l’enfrontament concursal amb Norman Foster per la construcció de la torre de Collserola i s’hagué de conformar amb el premi de consolació de la torre de Telefónica de l’Anella Olímpica (1989 - 1992). Des de llavors no ha desenvolupat cap altre projecte per a la Ciutat Comtal. Tot i que no es pugui afirmar que sortíssim gaire malparats de l’experiència, posteriorment serien moltes les ciutats frisoses per gaudir del ressò mediàtic de disposar d’«un Calatrava» que acabarien més que fartes del preu (literal i simbòlic) que hagueren de pagar i, per tant, poc disposades a sol·licitar-li nous encàrrecs.
De la lectura del llibre se’n desprèn una imatge de Calatrava extremadament pencaire; molt exigent amb els seus col·laboradors; capaç de seduir al poderós, per acabar-lo menyspreant; bon dibuixant, però no tan bon tècnic. Com passa amb totes les personalitats genialoides, fa gala d’un ego descomunal, capaç de fer desbordar un pressupost (de fet, tots els pressupostos que ha firmat li sobreïxen escandalosament) per un caprici d’última hora. Es considera una barreja d’arquitecte, enginyer i escultor, de manera que no l’aguanten ni els arquitectes, ni els enginyers, ni els artistes. De moment el premi Pritzker, el Nobel de l’Arquitectura (que diríem els cursis), obtingut a Espanya només per Rafael Moneo i els RCR d’Olot, se li resisteix. I tal com li van les coses darrerament, potser no el guanyarà mai.
Llàtzer Moix no li nega a Calatrava virtuts, sobretot estètiques, ja que està clar que al valencià la funcionalitat dels seus projectes l’importa molt menys que l’impacte visual que provoquen. Quan l’encerta —a les estacions de tren (Zurich, Lyon, Lisboa) o a alguns dels seus ponts, certament repetitius—, se li poden perdonar els sobre-costos i les dificultats de manteniment. El seu gran èxit hauria pogut ser València, si la Ciutat de les Arts i les Ciències, que tan bé havia començat la seva singladura, no hagués conclòs amb un romanent d’edificis inacabats i deficitaris. Almenys, el Milwaukee Art Museum (1994 - 2001) va aconseguir per a la ciutat més poblada de Winconsin el somiat «efecte Guggenheim» al qual aspirava. A més és l’únic edifici de Calatrava en el qual es pot contemplar la seva vocació d’autòmat en moviment (i no serà perquè no n’ha ideat una pila de fallits).
Sobre la delirant òpera de Palma, el matusser pont de Venècia, la «chulería» del monument columnar de Caja Madrid a Madrid, o el monstruós Complejo de Buenavista a Oviedo potser serà millor parlar a mitja veu. «Queríamos un Calatrava», per a qualsevol lector moderadament sensible a l’arquitectura es llegeix amb extrema curiositat. Conté una brillant figura fàustica central i una colla de polítics llagoters i execrables. Que es llegeixi com una novel·la podria ser el seu elogi més tou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada