De tant en tant els prescriptors de sèries televisives semblen caure de la figuera quan ens asseguren que més enllà de l’oferta americana, britànica i espanyola també hi ha vida racional. És llavors quan et recomanen una sèrie com la flamenca «Tabula Rasa» (visible a Netflix), tot presentant-la com una perla oculta a l’espera de ser descoberta. Bé, reconeguem-ho, de sèries belgues no anem sobrats (siguin flamenques o valones), i aquesta va gaudir de bones crítiques en el seu país d’origen.
La cosa va de que la Mie D’Haeze (Veerle Baetens, co-creadora de «Tabula Rasa» juntament amb Malin-Sarah Gozin) ha estat ingressada en un psiquiàtric i és interrogada per la policia com a principal sospitosa en la desaparició d’un home. D’ençà que va patir un accident de cotxe uns mesos enrere, la Mie pateix d’amnèsia anterògrada i oblida el passat recent posterior al trauma [Tinc entès que d’això anava també «Memento», la presentació en societat del cineasta Christopher Nolan], de manera que la seva vida quotidiana ve a ser una mena de turment continu.
El guió alterna el present de Mie al manicomi amb els esdeveniments posteriors a l’accident automobilístic. Uns meticulosos rètols ens informen del marc temporal de cada escena, com si no fos fàcil deduir que totes les escenes del present són les que s’esdevenen en un entorn d’instal·lacions hospitalàries. Abunden els indicis que suggereixen que ens trobem en ple misteri, tot i que no acaba de quedar clar quin és.
La sorprenent (?) conclusió final serà revelada al darrer dels deu capítols i mentrestant l’espectador de gustos convencionals haurà d’entretenir-se amb una col·lecció completa de dilacions tramposes. Ja no és només un trauma psiquiàtric tan convenient (a nivell de guió) com el de l’amnèsia anterògrada, sinó també les al·lucinacions masoquistes sobre la seva filla que pateix la protagonista.
Però encara hi ha més, perquè per allargar el territori de l’entreteniment tot s’hi val. Hi ha nits de tempesta, talls de llum, visites de vidents, passes al rebedor, nenes posseïdes i pluges de sorra vermella. Si això no és el tren de la bruixa, poc li falta. Recomanaria «Tabula Rasa» per espectadors adeptes al pensament màgic que fossin molt i molt impressionables. Malgrat tot Veerle Baetens és una d'aquelles actrius impressionants, capaces d'aixecar un edifici impossible.
La cosa va de que la Mie D’Haeze (Veerle Baetens, co-creadora de «Tabula Rasa» juntament amb Malin-Sarah Gozin) ha estat ingressada en un psiquiàtric i és interrogada per la policia com a principal sospitosa en la desaparició d’un home. D’ençà que va patir un accident de cotxe uns mesos enrere, la Mie pateix d’amnèsia anterògrada i oblida el passat recent posterior al trauma [Tinc entès que d’això anava també «Memento», la presentació en societat del cineasta Christopher Nolan], de manera que la seva vida quotidiana ve a ser una mena de turment continu.
El guió alterna el present de Mie al manicomi amb els esdeveniments posteriors a l’accident automobilístic. Uns meticulosos rètols ens informen del marc temporal de cada escena, com si no fos fàcil deduir que totes les escenes del present són les que s’esdevenen en un entorn d’instal·lacions hospitalàries. Abunden els indicis que suggereixen que ens trobem en ple misteri, tot i que no acaba de quedar clar quin és.
La sorprenent (?) conclusió final serà revelada al darrer dels deu capítols i mentrestant l’espectador de gustos convencionals haurà d’entretenir-se amb una col·lecció completa de dilacions tramposes. Ja no és només un trauma psiquiàtric tan convenient (a nivell de guió) com el de l’amnèsia anterògrada, sinó també les al·lucinacions masoquistes sobre la seva filla que pateix la protagonista.
Però encara hi ha més, perquè per allargar el territori de l’entreteniment tot s’hi val. Hi ha nits de tempesta, talls de llum, visites de vidents, passes al rebedor, nenes posseïdes i pluges de sorra vermella. Si això no és el tren de la bruixa, poc li falta. Recomanaria «Tabula Rasa» per espectadors adeptes al pensament màgic que fossin molt i molt impressionables. Malgrat tot Veerle Baetens és una d'aquelles actrius impressionants, capaces d'aixecar un edifici impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada