Com que de tot hi ha d’haver a la Vinya del Senyor, si buscàveu una sèrie que fos un encreuament entre «Sex & the City» i «Breaking Bad», el trobareu a «Claws» (Urpes), un show del 2017 a TNT traslladat després a HBO, del qual ja està funcionant una segona temporada.
L’escenari principal és un saló de manicura, depilació i quelcom que només sóc capaç de definir com «decoració fallera sobre ungla», a Palmetto, Florida, un lloc tan xaró com us pugueu imaginar. El saló s’utilitza per blanquejar els guanys d’una propera clínica dispensadora d’analgèsics controlada per la poderosa família Husser. Els conflictes subseqüents sorgiran tant dels problemes personals del grup d’«esteticiens» com de les exigències cada cop més asfixiants de la màfia per a la qual treballen. Per complicar les coses la policia voldrà ficar-hi el nas i la màfia russa (qui si no?) intentarà participar en el pastís.
Res de gaire original, si no és pel protagonisme femení i multiracial. Niecy Nash, que és negra i molt mamelluda, fa de Desna Simms la propietària de l’establiment, una dona forta, resolutiva i extremadament lleial amb les seves amigues. La nostra adorada Carrie Preston, blanca i pèl-roig, fa de Polly Marks, ex-timadora i mentidera compulsiva. Judy Reyes aporta l’element llatí: s’encarrega de la seguretat del saló, és silenciosa, lesbiana, i més culta del que podria semblar. Karrueche Tran és una ex-prostituta vietnamita que és recicla en manicura. I finalment Jenn Lyon, blanca i rossa, és la millor amiga de Desna i està casada amb un dels nebots del «cappo» Husser (interpretat amb un cert histrionisme pel Dean Norris de «Breaking Bad»).
El to oscil·la entre entre el drama criminal, la comèdia excèntrica i el serial de sobretaula. Encara que hi hagi violència i alguns morts, tot plegat s’ha de prendre amb una certa sorna, com si en el fons «Claws» no fos gaire seriosa. Pretén ser, això sí, una celebració de la solidaritat i el recolzament mutu entre dones, això tan repetit ara de la sororitat. Com ho demostren algunes coreografies conjuntes, a la manera de videoclip improvisat.
Segurament no miraré la segona temporada. Però s’ha de reconèixer que una sèrie on hi apareixen una artista plàstica que fa escultures amb el seu pèl púbic, un cafè on els jueus hassídics ballen country and western, o una banda de sicàries letals i pensionistes, demostra tenir uns ovaris com una catedral.
Especialment recomanada als aventurers adeptes al «kitsch».
L’escenari principal és un saló de manicura, depilació i quelcom que només sóc capaç de definir com «decoració fallera sobre ungla», a Palmetto, Florida, un lloc tan xaró com us pugueu imaginar. El saló s’utilitza per blanquejar els guanys d’una propera clínica dispensadora d’analgèsics controlada per la poderosa família Husser. Els conflictes subseqüents sorgiran tant dels problemes personals del grup d’«esteticiens» com de les exigències cada cop més asfixiants de la màfia per a la qual treballen. Per complicar les coses la policia voldrà ficar-hi el nas i la màfia russa (qui si no?) intentarà participar en el pastís.
Res de gaire original, si no és pel protagonisme femení i multiracial. Niecy Nash, que és negra i molt mamelluda, fa de Desna Simms la propietària de l’establiment, una dona forta, resolutiva i extremadament lleial amb les seves amigues. La nostra adorada Carrie Preston, blanca i pèl-roig, fa de Polly Marks, ex-timadora i mentidera compulsiva. Judy Reyes aporta l’element llatí: s’encarrega de la seguretat del saló, és silenciosa, lesbiana, i més culta del que podria semblar. Karrueche Tran és una ex-prostituta vietnamita que és recicla en manicura. I finalment Jenn Lyon, blanca i rossa, és la millor amiga de Desna i està casada amb un dels nebots del «cappo» Husser (interpretat amb un cert histrionisme pel Dean Norris de «Breaking Bad»).
El to oscil·la entre entre el drama criminal, la comèdia excèntrica i el serial de sobretaula. Encara que hi hagi violència i alguns morts, tot plegat s’ha de prendre amb una certa sorna, com si en el fons «Claws» no fos gaire seriosa. Pretén ser, això sí, una celebració de la solidaritat i el recolzament mutu entre dones, això tan repetit ara de la sororitat. Com ho demostren algunes coreografies conjuntes, a la manera de videoclip improvisat.
Segurament no miraré la segona temporada. Però s’ha de reconèixer que una sèrie on hi apareixen una artista plàstica que fa escultures amb el seu pèl púbic, un cafè on els jueus hassídics ballen country and western, o una banda de sicàries letals i pensionistes, demostra tenir uns ovaris com una catedral.
Especialment recomanada als aventurers adeptes al «kitsch».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada