L’aventura és l’aventura

Fa temps ja vaig revelar la meva devoció adolescent per la sèrie televisiva «Missió impossible» així com la poca fidelitat a l’original que li trobava a la franquícia cinematogràfica protagonitzada per Tom Cruise. De fet, des del títol inicial que va dirigir Brian de Palma l’any 1996, no havia tornat a visitar la saga fins a la molt satisfactòria «Mission: Impossible - Rough Nation» de 2015.

A la present «Mission: Impossible - Fallout» torna a dirigir Christopher McQuarrie i els resultats no podrien ser més sensacionals ni més fidels als orígens. Per començar (literalment) hi ha una elaborada escena de simulació, destinada a enganyar un dels antagonistes, que no desmereix ni l’esperit ni la lletra de la sèrie creada per Bruce Geller. Per altra banda es potencia la feina en equip, el que sempre havia sigut una de les senyes d’identitat del programa, el que permet repetir molts dels actors de la pel·lícula anterior, en un gest de continuïtat rar a aquesta franquícia.

L’argument és el de menys: una excusa per encadenar impecables seqüències d’acció en escenaris clàssicament cosmopolites. El pròleg és a Berlín, continua a París (amb festa al Grand Palais inclosa), prossegueix a Londres i conclou (el sol toc exòtic) a les muntanyes de Pakistan. La major part del film evita la faramalla escandalosa dels efectes especials i es limita a consistir en trepidants persecucions per terra, mar i aire en tota mena de mitjans de transport (des de l’avió a les sabates). «M:I - Fallout» recupera un plaer bastant infreqüent en el cinema actual —i en això fa pensar en l’excepcional «Mad Max: Fury Road»— que és el de la pura interacció cinètica de cossos i paisatges, allà on el moviment esdevé també l’argument.

La pel·lícula intenta en algun moment implicar l’espectador emocionalment, sobretot amb la història de l’esposa recuperada del fons d’armari dels guionistes. En el meu cas no ha funcionat, ni falta que ha fet. Per moltes malvestats que patissin els nostres herois, jo m’ho mirava tot amb un somriure d’indiferència beata: sabia que en el fons (i la superfície) tot plegat es reduiria a un mecanisme de rellotgeria helvètica d’admirable perfecció, plenament justificat per la seva manera de fer. De vegades cordes i politges són més poderoses que els lligams de la sang.

En una producció de repartiment tan ampli sorprèn agradablement l’absència d’elements discordants. M’han agradat tots: Ving Rhames, Rebecca Ferguson, Simon Pegg, Alec Baldwin, Sean Harris… Angela Bassett fa meravelles amb un paper de merda, Henry Cavill fa meravelles amb el seu mostatxo i Vanessa Kirby demostra ser un veritable animal cinematogràfic, i que la seva princesa Margarida a «The Crown» no fou qüestió de xamba.

Tom Cruise és un cas apart. Als seus envejables 56 anys aguanta perfectament totes les escenes d’acció, sua i pateix raonablement i no perd mai la credibilitat que se li suposa a l’heroi d’aventures. Forma part d’aquesta classe d’actors que fan tanta ràbia —igual que Tom Hanks o Meryl Streep—, amb els que és difícil connectar personalment, però que és impossible negar-los-hi el talent.

Missatge final: si heu d’anar al cinema aquest estiu amb el sol propòsit de prendre l’aire condicionat, comenceu per aquesta missió impossible. Després podreu continuar per les segones parts de «Mamma Mia» o «The Incredibles», segons sigueu «petards» o «nerds». Respectivament.