dilluns, 23 de gener de 2012

La meva Missió Impossible (1 de 2)

Landau, Graves i Bain, esplèndidament joves.

Una de les sèries favorites de la meva adolescència va ser “Misión imposible”. Feu-me el favor de no pensar ni un sol moment en l’explotació totalment errònia de la franquícia que estan perpetrant Tom Cruise i companyia molts anys més tard, encara que la seva primera reencarnació dirigida per Brian de Palma té els seus al·licients (oi, Vanessa Redgrave?), però millor no entrar en digressions, que allò no és la meva “Missió Impossible”.

“Misión imposible” es va emetre a la televisió americana durant set temporades entre 1966 i 1973 i calculo que no devia de trigar gaire en arribar a casa nostra. Girava entorn d’un grup d’operacions especials (Impossible Missions Force) lligat obscurament al govern americà, el qual tant es podia dedicar a derrocar un dictador com a enfonsar una organització criminal. Però la seva forma de procedir era d’una admirable sofisticació (res a veure amb les grolleries de “El equipo A”, per entendre’ns).

L’estructura de cada episodi seguia una rutina molt rígida. Al principi el cap de l’equip (l’actor Peter Graves, fent el paper de Jim Phelps) s’escoltava una cinta que recitava el contingut de la “missió”. L’escena acabava amb una frase que ha esdevingut emblemàtica: “aquesta cinta s’autodestruirà en cinc segons”. I efectivament contemplàvem com la cassette començava a treure fum (ai, quins temps de pretècnica!) A continuació en Phelps obria un dossier i escollia els membres de l’equip que intervindrien a l’episodi. L’elecció era un mer formulisme, perquè sempre escollia els mateixos:
  • Cinnamon Carter, model i actriu (interpretada per Barbara Bain amb un “morbo” difícil d’oblidar)
  • Rollin Hand, actor, mag i artista de la disfressa (el personificava Martin Landau, llavors marit de la Barbara, i posteriorment actor talismà de Woody Allen, Spielberg, Tim Burton o Coppola)
  • “Barney” Collier (l’especialista en ginys tecnològics, interpretat per Greg Morris, i més habitualment conegut com “el negre”).
  • “Willy Armitage (el menys interessant de tots, encarregat de les tasques que requerissin especial força física; l’actor era Peter Lupus i fa mesos el vaig rescatar d’una vella edició de “Playgirl”).
El que seguia era més aviat obscur per a l’espectador, el qual contemplava inexplicables anades i vingudes, disfresses, suplantacions de personalitat, manipulacions de càmeres, jocs de mans, proeses acrobàtiques que no semblaven tenir cap lògica. Només en el desenllaç tot el llarg exercici preparatori cobrava sentit, quan com un perfecte mecanisme de rellotgeria un fet duia a un altre i la missió encarregada s’acomplia davant dels nostres ulls meravellats.

La memòria no té el millor sentit crític i el que ahir ens agradava ara ens pot fer avergonyir. Fa poc vaig reveure “The Prisoner”, una altra sèrie que m’entusiasmava, i em va semblar pomposa, teatral i difícil de suportar. No he revist cap vell capítol de “Misión Imposible”, potser em duria un disgust; però sí que recordo perfectament com excitava les meves neurones. Bona prova d’això és una petita aventura adolescent que aviat explicaré.

18 comentaris:

  1. Jo me la vaig perdre però estaré a l'aguait de la teva aventura que per la introducció que ens has fet promet!

    ResponSuprimeix
  2. No esperis gran cosa, en Leblansky possiblement t'oferirà més satisfaccions.

    ResponSuprimeix
  3. els vaig veure tots, tot i que sempre era el mateix, la serie estava molt ben feta, sortia una efecte que ara es comú, pero que diria alli es feia per primera vegada que era la falsa cara de làtex. Potser era en color, pero jo la recordo en blanc i negre.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Francesc, les cares de làtex eren inoblidables. I no sé com seria el format original, però aquí segur que ho vam veure en blanc i negre.

      Suprimeix
  4. Mai em cansava de veure com el impossible trencaclosques encaixava, com molt bé expliques. Bocabadant.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Mai no he entès perquè no ho han intentat reproduir a les pel·lícules de Tom Cruise.

      Suprimeix
  5. Jo jugava sempre a predir els personatges que escolliria i la recordo com una serie qualificable d'elegant que agradava molt a les persones grans,i segur que tu no ho eres... ehem!

    I Allau, en Leb, ofereix moltes satisfaccions, però a nivell de sèries, tret d'alguna excepció, sempre li agrada escollir-ĺes de personatges impossibles i futuristes, d'allò més allunyats a la realitat. La seva mare diu molt assenyadament que li feia empassar tant si com no, pel·lícules de "enanos".
    Bé, ja prou d'airejar intimitats!!!
    Una abraçada. (uii, això em recorda un altre serial!)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Carme J, en Martin Landau i la Barbara Bain després van fer "Space 1999" que segurament era més del gust d'en Leb.

      Suprimeix
    2. Allau, com sempre, l'encertes de ple :)
      I estic ansiós per conèixer aquesta aventura adolescent!

      Suprimeix
    3. Leb, em temo que he generat masses expectatives.

      Suprimeix
  6. I pensar que el pobre Jim Phelps va acabar intentant seduir menors (t'agraden les pel·lícules de gladiadors?) a la cabina d'un avió... La vida de l'exagent és dura!
    (Podries apujar la sintonia? És un hit insuperable!)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Santi, aquí la tens, artificialment allargada:

      http://youtu.be/k55NuWQCh78

      Suprimeix
  7. La recordo vagament, eren temps on, a casa, això de la TV, estava força regulat. Per a mi, les sèries d'infantesa passen, sempre, pel "TJ al tejado!", Bonanza i La casa de la pradera :) L'aventura ens l'oferiràs en obert o serà per Paypal? Perquè jo no me la perdo eh!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Clídice, Bonanza era més antiga, o sigui que aquesta també l'hauries d'haver pescat, a menys que els teus pares només et permetessin veure sèries "rurals".

      Suprimeix
  8. Ja sol passar això del desencís en reveure aquestes coses antigues; la memòria mitifica els records. Mai me'l havia pres en serio, perquè les proeses (com el seu propi nom indica) eren massa inversemblants, però m'hi passava una bona estona. En canvi, si em vaig prendre com una serie de culte “The Prisoner” --tinc certa debilitat pel surrealisme-- que venia precedida per un altre serie memorable del mateix Patrick McGoohan: "Cita con la muerte" ("Danger Man", a la versió original).

    A Martin Landau li vaig perdre la pista fins que el vaig veure en l'excel·lent paper que fa a "Delitos i faltas". Mira, si es el paio de Misión imposible, vaig pensar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Brian, si com a mi t'agradava "The Prisoner", t'aconsello que no la revisis: en el record serà molt més bona.

      Suprimeix
  9. Respostes
    1. Joaquim, veig que els fans estem sortint com bolets.

      Suprimeix