Gerontogràcia (i 2)

I ja posats en aquest terreny de la comèdia de la tercera edat, he fet una repassada integral de les quatre temporades existents de «Grace and Frankie», les dues que ja coneixia i les dues que em faltaven. De moment el nivell, amb les virtuts i defectes ja sabuts, es manté força alt i fins i tot millora en alguns aspectes. Els fills de les dues parelles continuen sense acabar de trobar el seu lloc en l’estructura general de les trames i, com que les regles de la «sitcom» obliguen a que tot sigui circular i res definitiu, les nostres heroïnes es veuran condemnades a no trobar mai un senyor que les faci felices a perpetuïtat.

A mesura que la sèrie avança, més presents es fan els problemes de fer-se vell, de vegades amb un plantejament insòlit. No crec que hi hagi gaires sèries de la televisió comercial on es mencioni la sequedat vaginal, els vibradors per a gent gran, o fins a quin punt l’artrosi dificulta la masturbació. A la quarta temporada ja s’entra de ple, sense complexes, en qüestions tan palpitants com les pròtesis de genoll, els ictus, la senilitat, i les residències assistides.

Dels quatre protagonistes, potser els que menys em convencen són l’ex-parella formada per Lily Tomlin i Sam Waterston, tots dos histriònics en excés, ella com a concentrat de tòpics de la contracultura, ell com a jueu arquetípic, patidor i ploramiques. En canvi, Martin Sheen (potser perquè havia sigut tota la vida un actor seriós) el trobo encisador endinsant-se en les aigües equívoques del teatre musical i gestionant els límits de la ploma marieta.

Però la meva favorita absoluta és Jane Fonda, resplendent als vuitanta anys, i capaç d’autoparodiar-se com a senyora estirada amb una sempiterna copa de dry martini entre els dits i algun psicotròpic legal al moneder. Memorable l’escena en la qual es desmaquilla totalment en presència del seu jove amant de 63 anys (Peter Gallagher).

Encara que les «sitcoms» sempre són el parent pobre de les sèries televisives, «Grace and Frankie» entra en la categoria de les més acceptables i pels que ja tenim una edat ens il·lustra amb un somriure dels contratemps que ens esperen.