Gràcies als avanços de la medecina la Tercera Edat està esdevenint el sector demogràfic numèricament més pujant. Com a més (amb honroses excepcions) sol ser el grup més conservador tecnològicament parlant, constitueix el públic més fidel que li resta a les decaients sales de cinema. Per això és lògic que es creïn obres destinades quasi exclusivament a aquest tipus de públic, com és la pel·liculeta «Book Club» que dirigeix un ignot Bill Holderman, una comèdia protagonitzada per famoses i respectades actrius en edat de jubilació.
L’excusa del guió és un club de lectura de periodicitat mensual que durant dècades ha reunit quatre amigues en una celebració de sororitat més que no pas de literatura. Elles són: una empresària d’èxit que carda pels descosits i no es lliga amb ningú (Jane Fonda), una vídua recent amb fills sobreprotectors (Diane Keaton), una jutge que després de divuit anys de divorci ja passa de sexe (Candice Bergen) i una restauradora casada amb un marit inapetent (Mary Steenburgen). La lectura de la trilogia d’E. L. James sobre les ombres de Gray trasbalsarà les seves vides i se suposa que animarà la seva rutina sexual. Bé, no en tots els casos serà així, però com a simplificació ja em val.
Ningú no discutirà el poder estel·lar d’aquestes dames (a qui s’ha d’afegir en la contrapartida masculina noms com els de Richard Dreyfuss, Andy García, Don Johnson, Craig T. Nelson, Ed Begley Jr. o Wallace Shawn), totes les quals ofereixen intervencions competents. Malauradament, el material sobre el qual han d’actuar no podria ser més pobre. Per començar, l’humor que gasten, basat en equívocs i dobles sentits és de vergonya aliena; en quant els conflictes que afecten aquestes quatre senyores oscil·len entre la irrealitat i la irrellevància i es resolen per la cara quan toca acabar la pel·lícula.
Atesa la superficialitat del producte, caldrà consignar que Jane Fonda (80 anys) és la que millor es conserva, mentre que Mary Steenburgen (65 anys) és la que ha estat pitjor tractada pel cirurgià. Candice Bergen, potser amb uns quilets de més, és la més m’ha convençut. També és notable que totes les cases que surten estan molt ben decorades i no hi ha ni un sol moble d’IKEA. «Book Club» és d’aquell tipus de pel·lícules en les quals tots els personatges es serveixen una cop de vi blanc així que entren a casa.
Espereu a veure-la quan la passin doblada a Antena3; és el seu hàbitat natural.
L’excusa del guió és un club de lectura de periodicitat mensual que durant dècades ha reunit quatre amigues en una celebració de sororitat més que no pas de literatura. Elles són: una empresària d’èxit que carda pels descosits i no es lliga amb ningú (Jane Fonda), una vídua recent amb fills sobreprotectors (Diane Keaton), una jutge que després de divuit anys de divorci ja passa de sexe (Candice Bergen) i una restauradora casada amb un marit inapetent (Mary Steenburgen). La lectura de la trilogia d’E. L. James sobre les ombres de Gray trasbalsarà les seves vides i se suposa que animarà la seva rutina sexual. Bé, no en tots els casos serà així, però com a simplificació ja em val.
Ningú no discutirà el poder estel·lar d’aquestes dames (a qui s’ha d’afegir en la contrapartida masculina noms com els de Richard Dreyfuss, Andy García, Don Johnson, Craig T. Nelson, Ed Begley Jr. o Wallace Shawn), totes les quals ofereixen intervencions competents. Malauradament, el material sobre el qual han d’actuar no podria ser més pobre. Per començar, l’humor que gasten, basat en equívocs i dobles sentits és de vergonya aliena; en quant els conflictes que afecten aquestes quatre senyores oscil·len entre la irrealitat i la irrellevància i es resolen per la cara quan toca acabar la pel·lícula.
Atesa la superficialitat del producte, caldrà consignar que Jane Fonda (80 anys) és la que millor es conserva, mentre que Mary Steenburgen (65 anys) és la que ha estat pitjor tractada pel cirurgià. Candice Bergen, potser amb uns quilets de més, és la més m’ha convençut. També és notable que totes les cases que surten estan molt ben decorades i no hi ha ni un sol moble d’IKEA. «Book Club» és d’aquell tipus de pel·lícules en les quals tots els personatges es serveixen una cop de vi blanc així que entren a casa.
Espereu a veure-la quan la passin doblada a Antena3; és el seu hàbitat natural.
Val molt més la pena anar al Goya a veure la Shirley Valentina, posats a passar l'estona.
ResponEliminaAixò del gènere gerontològic ja és una plaga, com la del cinema juvenil. Un bon filó podria ser el cinema gerontològic de terror.
És que joves i vells som els únics que encara anem al cinema.
EliminaTens raó, a les plataformes digitals tot està una mica igual: o adolescència en vena o "iaies que fan coses". Començo a pensar que potser ja només em queda Ozu. Snif!
ResponEliminaBé, a Ozu també hi ha molts iaios.
Elimina