La màgia no rau només en el nom

Autopista a Samarkanda: diu "Benvinguts" en ciríl·lic.

Els que, quan senten la paraula «Uzbekistan», arrufen el nas, potser se sentiran més tranquils amb el topònim «Samarkanda», encara que només sigui per la fascinació eufònica que ens desvetllen els mots geogràfics mono-vocàlics en «A». Sí, Samarkanda és un d’aquells noms de lloc que ens han provocat grans moments de somni, de ximpleria i de construcció de grans castells a l’aire; sigui en la infantesa, l’adolescència o l’edat adulta la mera enunciació indueix al viatge.

Des de Taixkent són 293 quilòmetres de res per una autopista infecta i polsegosa. A mig camí hi ha un pas a nivell (sense nivell) per on passa un Talgo rabent. Sí, entre Taixkent i Samarkanda hi circula un tren ràpid de patent espanyola i ho han testimoniat els meus propis ulls. Hem baixat de l’autocar per contemplar tan prodigiós espectacle i el guardaagulles ens filma amb el seu mòbil, com a súmmum de l’exotisme. A Uzbekistan (però no a Kirguizistan) sovint ens sol·licitaran permís per fer-se un retrat amb nosaltres, senyal que encara no han acabat farts de turisme. I jo, que sempre sóc tan cautelós per fotografiar la població local, em tallo una mica. Cal que afegeixi que dels dotze que conformem el grup no sóc precisament el model més desitjat.

Arribem a Samarkanda quan ja vespreja i el poc que s’endevina de la ciutat són uns parcs amplis i endreçats bastant similars als de la capital. Però després d’una breu passejada topem amb una imatge que només es podria qualificar de somni (i excuseu-me el llenguatge de tieta). Aquest diorama desplegable, digne d’una superproducció de Hollywood de «Les mil-i-una nits» és el cèlebre Registan, la plaça major de la ciutat que delimiten tres madrasses força reconstruïdes.

Ja hi retornarem amb llum de dia, de moment toca embadalir-se. No em queda clar si l’acordonament respon a un espectacle «son et lumière» de pagament, però el cert és que la plaça es pot contemplar perfectament a peu de carrer sense necessitat de dispendi. Uns policies s’ofereixen a deixar que et saltis el control, però esclar esperen «mordida».

De retorn a l’hotel ens desviem amb Carlos, un advocat madrileny trempat i lletraferit, al mausoleu de Tamerlà que també llueix prodigiós en plena nit. No ha arribat encara el moment de reflectir el seu context ni la seva rellevància estètica. Deixem-nos encaterinar per la policromia i les llumetes, els tentacles inabastables de Marina D'Or.