—Bona nit, em dic Allau i sóc addicte a Netflix.
—Bona nit, Allau —respon una polifonia d’addictes solidaris, però anònims.
Sí, ja sé que existeix un món més enllà de Netflix. Que hi ha HBO, i Filmin, i Amazon i Sky, i Movistar+… Però Netflix, amb la seva voluntat d’atacar indiscriminadament per tots els flancs viables la vulnerabilitat de l’espectador és la plataforma més similar a una botiga de llaminadures gegantina per a diabètics vocacionals.
No negaré que la cadena té coses bones o molt bones, cas de «Narcos» o «The Crown»; però també conté abundants mediocritats i algun abisme d’ignomínia. Que és on em solc esplaiar. Parlo en concret d’una pel·lícula que es diu «Ibiza» (2018) i que és un dels materials visuals més tristos i execrables que m’ha concedit la vida.
Dirigeix un tio a qui no penso concedir-li ni un gram de posteritat. El guió és entre inexistent i ridícul, una mera excusa per omplir de gasòfia 94 minuts de metratge. Va d’una publicista de Nova York (Gillian Jacobs) que viatja fins a Barcelona (acompanyada per les seves millors amigues, la negra i la jueva ™) per negociar una campanya per vendre sangria o similar. Durant el viatge provoca l’interès sexual d’un DJ de fama internacional (Richard Madden, que va ser l’ara difunt Robb Stark a «Joc de Trons»). Tot perseguint el noi, el trio protagonista salta a Eivissa. Hi ha festes privades, alcohol i drogues, cotxes descapotables, discoteques i platges on es practica «topless». Al final, la publicista es queda amb el xicot i rep una promoció a la feina. I ja està.
Tanta inanitat argumental podria tenir alguna justificació, si «Ibiza» funcionés almenys com a catàleg de postals de Barcelona i l’illa titular, però qüestions de pressupost i l’oposició expressa del Consell d’Eivissa va fer traslladar el rodatge a Sèrbia i Croàcia. Així, amb alegre impunitat la ciutat de Split fa de Barcelona i l’illa de Krk imita Eivissa. Ni amb la presència d’un taxi negre i groc la cosa cola. De fet, les autoritats de l’illa pitiusa ja han alçat una demanda per donar-ne una imatge estereotipada i poc afavoridora.
I és que aquests americans ens retraten com si fóssim mexicans d’Europa, amb mostatxos, maneres cavalleroses, i vint-i-cinc cognoms per cap. Per abundar en el tòpic, Jordi Mollà perfecciona el seu personatge habitual del narcotraficant bavós i Miguel Ángel Silvestre es ven a pes com animal sexual. L’únic que em sap greu de tot aquest despropòsit és la presència de Gillian Jacobs, una bellesa amb personalitat, que a la sèrie «Love» (també de Netflix) demostra que pot actuar en productes molt més dignes. Però això ja ho comentaré més endavant.
—Bona nit, Allau —respon una polifonia d’addictes solidaris, però anònims.
Sí, ja sé que existeix un món més enllà de Netflix. Que hi ha HBO, i Filmin, i Amazon i Sky, i Movistar+… Però Netflix, amb la seva voluntat d’atacar indiscriminadament per tots els flancs viables la vulnerabilitat de l’espectador és la plataforma més similar a una botiga de llaminadures gegantina per a diabètics vocacionals.
No negaré que la cadena té coses bones o molt bones, cas de «Narcos» o «The Crown»; però també conté abundants mediocritats i algun abisme d’ignomínia. Que és on em solc esplaiar. Parlo en concret d’una pel·lícula que es diu «Ibiza» (2018) i que és un dels materials visuals més tristos i execrables que m’ha concedit la vida.
Dirigeix un tio a qui no penso concedir-li ni un gram de posteritat. El guió és entre inexistent i ridícul, una mera excusa per omplir de gasòfia 94 minuts de metratge. Va d’una publicista de Nova York (Gillian Jacobs) que viatja fins a Barcelona (acompanyada per les seves millors amigues, la negra i la jueva ™) per negociar una campanya per vendre sangria o similar. Durant el viatge provoca l’interès sexual d’un DJ de fama internacional (Richard Madden, que va ser l’ara difunt Robb Stark a «Joc de Trons»). Tot perseguint el noi, el trio protagonista salta a Eivissa. Hi ha festes privades, alcohol i drogues, cotxes descapotables, discoteques i platges on es practica «topless». Al final, la publicista es queda amb el xicot i rep una promoció a la feina. I ja està.
Tanta inanitat argumental podria tenir alguna justificació, si «Ibiza» funcionés almenys com a catàleg de postals de Barcelona i l’illa titular, però qüestions de pressupost i l’oposició expressa del Consell d’Eivissa va fer traslladar el rodatge a Sèrbia i Croàcia. Així, amb alegre impunitat la ciutat de Split fa de Barcelona i l’illa de Krk imita Eivissa. Ni amb la presència d’un taxi negre i groc la cosa cola. De fet, les autoritats de l’illa pitiusa ja han alçat una demanda per donar-ne una imatge estereotipada i poc afavoridora.
I és que aquests americans ens retraten com si fóssim mexicans d’Europa, amb mostatxos, maneres cavalleroses, i vint-i-cinc cognoms per cap. Per abundar en el tòpic, Jordi Mollà perfecciona el seu personatge habitual del narcotraficant bavós i Miguel Ángel Silvestre es ven a pes com animal sexual. L’únic que em sap greu de tot aquest despropòsit és la presència de Gillian Jacobs, una bellesa amb personalitat, que a la sèrie «Love» (també de Netflix) demostra que pot actuar en productes molt més dignes. Però això ja ho comentaré més endavant.
Calla, calla. Jo estic igual. Maleït Netflix!!!!
ResponEliminaGràcies per sortir de l'anonimat. Això té remei?
EliminaEm temo que no. Vinc d'una sessió de quatre capítols seguits d'una sèrie i m'ha costat deixar-ho. Va a pitjor, això...
EliminaVaja...
Elimina