Fa poc llegia no sé on algú que afirmava que d’ençà la popularització dels telèfons mòbils ha disminuït molt el nombre d’aparicions marianes. Ignoro si aquesta afirmació té cap base estadística; però la pel·lícula «L’apparition» sembla pensar el contrari i gira precisament entorn d’una jove òrfena dels Alps francesos que assegura que se li ha aparegut la mare de déu. Dirigeix Xavier Giannoli, de qui ja coneixíem la curiosa «Margueritte», basada en la figura de Florence Foster Jenkins.
En començar el film les suposades visions de la noia (Galatéa Bellugi) ja han causat prou enrenou com perquè s’hagi iniciat un culte espontani de peregrins vinguts de tot arreu. Un reputat periodista (el sòlid Vincent Lindon) serà convocat pel Vaticà perquè formi part d’una comissió investigadora per esbrinar que hi ha de cert en aquests fenòmens paranormals. Confesso que aquestes qüestions que confronten la raó amb la fe sempre m’han interessat, especialment en ple segle XXI quan una aposta decidida pel miracle sembla difícil de defensar.
Així «L’apparition» neda i guarda la roba sense acabar de mullar-se. La centralitat del periodista escèptic és una bona elecció de punt de vista, tot i que l’ambigua conclusió vol suggerir que hi havia un buit espiritual en la seva vida que calia omplir. És pertinent l’aclaparament creixent de la noia, davant de la utilització a que és sotmesa per clergues de diversa intenció, la seva evasió mística i suïcida, o l’enfrontament entre l’església oficial i els promotors de nous cultes.
Hi ha molt material per pensar i entretenir-se en aquest film que voreja les dues hores i quart. Potser massa. Perquè a les qüestions directament relacionades amb les aparicions de la verge, s’ha d’afegir un trauma post-bèl·lic per part del protagonista, una correspondència misteriosa que amaga un gran secret i un llençol tacat de sang amb vocació de relíquia. La porció més supèrflua (però intrigant) té a veure amb la icona d’un monestir siri que lliga les històries del periodista i la santeta de forma miraculosa. O sigui que potser sí que «L’apparition» opta per la resposta més còmoda en aquests casos: no sóc religiós, però crec que hi ha «alguna cosa».
Apart de la longitud i l’excés d’ambicions, cal consignar en negatiu una banda sonora mancada de subtilesa i amb sobredosi d’espiritualitat (Claudio Monteverdi, Jóhan Jóhansson, Arvo Pärt!). El combat queda en taules, perquè estava mal plantejat: els que busquin les proves d’un miracle mai no aconseguiran demostrar res, perquè la religió juga a una lliga més potent, la que es justifica pel mer fet d’existir.
En començar el film les suposades visions de la noia (Galatéa Bellugi) ja han causat prou enrenou com perquè s’hagi iniciat un culte espontani de peregrins vinguts de tot arreu. Un reputat periodista (el sòlid Vincent Lindon) serà convocat pel Vaticà perquè formi part d’una comissió investigadora per esbrinar que hi ha de cert en aquests fenòmens paranormals. Confesso que aquestes qüestions que confronten la raó amb la fe sempre m’han interessat, especialment en ple segle XXI quan una aposta decidida pel miracle sembla difícil de defensar.
Així «L’apparition» neda i guarda la roba sense acabar de mullar-se. La centralitat del periodista escèptic és una bona elecció de punt de vista, tot i que l’ambigua conclusió vol suggerir que hi havia un buit espiritual en la seva vida que calia omplir. És pertinent l’aclaparament creixent de la noia, davant de la utilització a que és sotmesa per clergues de diversa intenció, la seva evasió mística i suïcida, o l’enfrontament entre l’església oficial i els promotors de nous cultes.
Hi ha molt material per pensar i entretenir-se en aquest film que voreja les dues hores i quart. Potser massa. Perquè a les qüestions directament relacionades amb les aparicions de la verge, s’ha d’afegir un trauma post-bèl·lic per part del protagonista, una correspondència misteriosa que amaga un gran secret i un llençol tacat de sang amb vocació de relíquia. La porció més supèrflua (però intrigant) té a veure amb la icona d’un monestir siri que lliga les històries del periodista i la santeta de forma miraculosa. O sigui que potser sí que «L’apparition» opta per la resposta més còmoda en aquests casos: no sóc religiós, però crec que hi ha «alguna cosa».
Apart de la longitud i l’excés d’ambicions, cal consignar en negatiu una banda sonora mancada de subtilesa i amb sobredosi d’espiritualitat (Claudio Monteverdi, Jóhan Jóhansson, Arvo Pärt!). El combat queda en taules, perquè estava mal plantejat: els que busquin les proves d’un miracle mai no aconseguiran demostrar res, perquè la religió juga a una lliga més potent, la que es justifica pel mer fet d’existir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada