L’art de treure’s la gavardina

La Setmana del Llibre en Català és any rere any un còdol a la meva sabata en qüestions de calendari emocional. Prou sé que amics i beneficiats, llibreters i editors, hi fan bona part del seu negoci anual (amb permís de Sant Jordi); però jo, que des de petit sé que els llibres es compren a les llibreries, trobo innecessari que en facin una fira de mostres literària, on el valor afegit no sempre serà evident.

Malgrat tot, potser perquè els que llegim en català sempre ens sentim culpables d’una cosa o d’una altra, decideixo acostar-me al territori de la Setmana el dissabte 15 al matí. Potser per saludar en Subal Quinina o les amigues de La Impossible. Quina pena, no hi trobo ni l’un ni les altres, sembla que el dissabte al matí és per a «losers». Ensopego, això sí, amb el Sergi Pàmies.

Quan he sortit de casa, J. m’ha demanat que comprés l’últim llibre de Sergi Pàmies, el que es titula «L’art de portar gavardina». Perquè «L’últim llibre de Sergi Pàmies» fa anys que el tenim. O el teníem, que la família és molt particular amb la seva cleptomania. I així que arribo al terreny de joc, sento una conversa vivíssima en un dels escenaris centrals i resulta que són l’Anna Guitart entrevistant Pàmies. Ell, que fa dècades que cria esperons a la ràdio, és un entrevistat ideal —humil, divertit, irònic i a la vegada proper—; però la Guitart no es queda enrere, demostra que s’ha llegit el llibre i fa unes preguntes molt pertinents.

Observo el públic present, que depassa de sobres l’aforament de les cadires plegables, i s’arraïma amb conformitat al seu voltant. És difícil trobar-hi ningú de menys de cinquanta anys, es diria que el jovent no llegeix. Quan s’acaba l’acte en Pàmies firma el seu llibre. Jo no sóc gaire de llibres dedicats, no tinc aquest fetitxe, i només em sembla acceptable quan l’autor és un conegut meu. Per això compro el llibre de contes, però no m’espero a la signatura.

Em passejo una mica més, d’esma, perquè aquesta ordenació per editorials no és la que més convida a tafanejar i remenar. L’escenari ara l’ocupa un panell de quatre o cinc especialistes. Crec que parlen sobre cultura popular davant d’un públic bastant escàs. Començo a pensar que ha estat un senyal del cel que em trobés en Pàmies per casualitat precisament quan havia baixat a comprar el seu llibre, i que potser no seria mala idea demanar-li una firmeta, ja que el tenia tan a mà. Trec el cap per darrera de la parada de La Central/Quaderns Crema i verifico que la cua de deu persones és força assumible.

Les dedicatòries que fa actualment en Sergi Pàmies estan encerclades en un globus com de còmic que surt de la boca d’un gos cosí germà dels Garriris. El més curiós de tot és que l’escriptor, quan m’ha tingut al davant, m’ha reconegut («tu no ets XX?», inseriu aquí el nom civil de l’Allau). És cert que vam coincidir a la mateixa escola fa més de cinquanta anys; però a diferents cursos: jo sempre seré cinc anys més gran que ell. També és cert que a les escoles tothom es coneix i que a totes les classes hi ha el germà de l’un o de l’altre; però encara així no deixa de ser entendridor aquest reconeixement tardà.

I totes aquestes giragonses, per no donar la cara ni afrontar la responsabilitat d’escriure sobre «L’art de portar gavardina», un llibre d’aparença simple, però elaborat per destil·lació de tot el que en seria sobrer. Feia anys que Sergi Pàmies s’estava entrenant per escriure’l i ara de sobte tots ens hem adonat de com de bé li ha sortit. Si cal fer cas a Julià Guillamon a «La Vanguardia», «L’art de portar gavardina» és el producte d’una o diverses situacions contemplades des de la depressió; però no és ben bé cert que el recull sigui igualment depriment. En Sergi amb l’edat s’ha tornat més vell i més savi —té els pares morts, s’ha separat de la dona, els fills se li han independitzat, i té un físic que no cotitza gaire en el mercat sentimental— i de tot el que ha viscut n’extreu una conformitat estoica capaç de fer la dissecció amb tendresa del que representa la natura humana.

Hi ha tanta unanimitat en considerar aquest recull un cim en la carrera de l’autor, que alguns companys de la professió comencen a estar mosques i xiuxiuegen a Twitter que potser no n’hi ha per tant. No els feu cas, el llibre pot ser petit, però té molta substancia, i convida a la relectura immediata. Un deu.