Professo una admiració sense esquerdes per les quatre novel·les que ha publicat aquí aquest barceloní de Jalisco que es diu Juan Pablo Villalobos (Guadalajara, 1973). En el seu llibre més recent, «Yo tuve un sueño. El viaje de los niños centroamericanos a Estados Unidos» (Anagrama, 2018), l’autor canvia de registre i salta a la crònica del present més lacerant sense perdre per això la seva excel·lència literària.
L’obra sorgeix de l’encàrrec d’entrevistar diversos menors en centres de detenció de Los Angeles i Nova York l’any 2016, tots ells entre deu i disset anys, tots ells immigrants provinents del triangle de països refotudament conflictius que conformen Guatemala, Hondures i El Salvador. Tots ells fugint de situacions de violència extrema i a la recerca dels parents que havien emprès prèviament aquest camí.
Els deu relats, tots en rigorosa primera persona, retraten amb detall circumstàncies diverses del seu viatge migratori fins a fer-nos-les properes i viscudes com no ho aconseguirien mai les notícies de premsa per molt acurada i dramàtica que sigui la seva redacció.
Algunes de les històries se centren en el motiu de la fugida: el deteriorament social en els països d’origen, causat per la violència endèmica, i la por que se’n resulta. Nosaltres de tot això, de la mortaldat extrema per homicidi que es produeix a ciutats com San Pedro Sula o San Salvador, poc en sabem; com no sabem que pots perdre la vida per viure al barri equivocat, per tenir la família equivocada o per voler fer la mena de vida equivocada. Escriu Alberto Arce en el breu però informat epíleg i a propòsit del nombre de víctimes mortals de la regió, que superen els de qualsevol país oficialment en guerra, i que per la desena part d’aquesta xifra la OMS ja n’hauria declarat una epidèmia.
En altres d’aquestes històries es subratllen els perills del viatge, el que a l’hora de la veritat es tradueix a l’odissea de travessar Mèxic de punta a punta. Extorsions per part de la policia («mordidas»), agressions sexuals o fins i tot assassinats són els preus a pagar per unes fugides que tenen sobretot el regust del fracàs, tant personal com nacional. A la presentació a Barcelona l’autor reconeixia que, com a mascle i mexicà, s’adonava que no podia suposar una figura simbòlica més diabòlica en l’argument d’aquests relats. I ja està bé que se n’adoni i que ho digui amb humilitat.
L’ultim tram de l’epopeia, el que transcorre als Estats Units, també té un regust desagradable, però bàsicament burocràtic, o sigui que és més fàcil de pair. Com que sabem que les entrevistes que han originat aquests contes es van realitzar quan els interviuats ja tenien destí assignat, se’ls hi ha de suposar un final relativament feliç. Almenys sabem que els testimonis van sobreviure el seu èxode, que ja és molt.
«Yo tuve un sueño» no és crònica periodística; o no és només això. Villalobos respecta les imprecisions i errors del relat original, així com el llenguatge primari dels interlocutors; però retalla les redundàncies, evita carregar les tintes (hi ha moments de reconfortant solidaritat) i assoleix l’emoció dramàtica a partir de la contenció. Utilitza en definitiva els recursos de la retòrica per apropar-nos a la veritat.
L’obra sorgeix de l’encàrrec d’entrevistar diversos menors en centres de detenció de Los Angeles i Nova York l’any 2016, tots ells entre deu i disset anys, tots ells immigrants provinents del triangle de països refotudament conflictius que conformen Guatemala, Hondures i El Salvador. Tots ells fugint de situacions de violència extrema i a la recerca dels parents que havien emprès prèviament aquest camí.
Els deu relats, tots en rigorosa primera persona, retraten amb detall circumstàncies diverses del seu viatge migratori fins a fer-nos-les properes i viscudes com no ho aconseguirien mai les notícies de premsa per molt acurada i dramàtica que sigui la seva redacció.
Algunes de les històries se centren en el motiu de la fugida: el deteriorament social en els països d’origen, causat per la violència endèmica, i la por que se’n resulta. Nosaltres de tot això, de la mortaldat extrema per homicidi que es produeix a ciutats com San Pedro Sula o San Salvador, poc en sabem; com no sabem que pots perdre la vida per viure al barri equivocat, per tenir la família equivocada o per voler fer la mena de vida equivocada. Escriu Alberto Arce en el breu però informat epíleg i a propòsit del nombre de víctimes mortals de la regió, que superen els de qualsevol país oficialment en guerra, i que per la desena part d’aquesta xifra la OMS ja n’hauria declarat una epidèmia.
En altres d’aquestes històries es subratllen els perills del viatge, el que a l’hora de la veritat es tradueix a l’odissea de travessar Mèxic de punta a punta. Extorsions per part de la policia («mordidas»), agressions sexuals o fins i tot assassinats són els preus a pagar per unes fugides que tenen sobretot el regust del fracàs, tant personal com nacional. A la presentació a Barcelona l’autor reconeixia que, com a mascle i mexicà, s’adonava que no podia suposar una figura simbòlica més diabòlica en l’argument d’aquests relats. I ja està bé que se n’adoni i que ho digui amb humilitat.
L’ultim tram de l’epopeia, el que transcorre als Estats Units, també té un regust desagradable, però bàsicament burocràtic, o sigui que és més fàcil de pair. Com que sabem que les entrevistes que han originat aquests contes es van realitzar quan els interviuats ja tenien destí assignat, se’ls hi ha de suposar un final relativament feliç. Almenys sabem que els testimonis van sobreviure el seu èxode, que ja és molt.
«Yo tuve un sueño» no és crònica periodística; o no és només això. Villalobos respecta les imprecisions i errors del relat original, així com el llenguatge primari dels interlocutors; però retalla les redundàncies, evita carregar les tintes (hi ha moments de reconfortant solidaritat) i assoleix l’emoció dramàtica a partir de la contenció. Utilitza en definitiva els recursos de la retòrica per apropar-nos a la veritat.
—¿Y con quién vivían allá en Guatemala? —preguntó el hombre.
—Con mi tía —dijo la niña—, primero vivíamos con mi abuela, cuando mi mamá se fue a Estados Unidos, pero luego a mi abuelita la mataron los mareros porque ya no quiso seguir pagando el impuesto que nos cobraban. Como teníamos unas tiendas los mareros creían que teníamos dinero, ellos siguen los negocios que creen que hay dinero, siguen a los comercios, siguen a los que trabajan, y les piden dinero. Mi mamá dice que atacan a la familia por una venganza de los mareros, que como ella también había huido querían terminar con todos. Mi mamá nos mandaba dinero de Estados Unidos y parte de ese dinero mi abuela tenía que dárselo a los mareros. Mi mamá trabajaba para pagarle a los pandilleros y por eso mi abuela se cansó y ya no quiso pagar y la mataron. Y también mataron a mi tío. Por eso mejor nos venimos, Kevin decía siempre que prefería morirse en México a que lo mataran en Guatemala. Siempre me decía: Nicole, prefiero morirme en el camino.
Què bo que és Villalobos! Tant si escriu novel·la còmica absurdista com si fa crònica del present més incòmode, no perd mai de vista el nivell de qualitat literària que d'ell cal esperar. Absolutament recomanat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada