Casa desolada

No estic segur que Nathaniel Hawthorne entrés al programa de Literatura Universal del batxillerat. No crec que tinguéssim temps d’arribar al segle XIX americà (ni tan sols traguérem el nas al XIX europeu!); però el que és segur és que, si alguna obra seva apareixia al llibre de text, havia de ser «La lletra escarlata». Per descomptat, res de l’influent relat «Wakefield» o de les novel·les «El faune de marbre» i «La casa de les set teulades», totes elles considerades clàssics indiscutibles a casa seva. Precisament he recuperat aquesta darrera en l’edició de Penguin («La casa de los siete tejados», traducció de Verónica Canales), experiència de la qual n’ha derivat una indigestió literària.

El llibre comença immillorablement, mentre ens posa en antecedents de la llegenda que pesa sobre el casalot titular. Som a Massachusetts al segle XVII, Matthew Maule és acusat de bruixeria pel Coronel Pyncheon, el qual pretén apropiar-se de les terres del primer per construir-hi la casa familiar. Maule, abans de morir al patíbul, llença una maledicció sobre els Pyncheon («Déu us donarà sang per beure!») Dit i fet, el malvat coronel apareixerà mort misteriosament el mateix dia de la inauguració de la mansió amb tan males arts obtinguda.

Saltem a mitjans del segle XIX (l’època «actual»). La casa, en estat de mitja decrepitud, és habitada només per una vella tieta soltera i per un jove llogater, fotògraf de professió. Aviat arriba una cosina del poble i el germà que ha passat els darrers 30 anys tancats a la presó. Hawthorne no es molesta a aclarir la natura del seu crim; tampoc precisa quins són els lligams exactes amb la cosina camperola, ni el parentiu que tenen amb el jutge fatxenda que de tant en tant passa pel carrer. El novel·lista envolta de vaguetats les circumstàncies concretes de la trama i prefereix esplaiar-se en la psicologia dels personatges i en la natura de les seves relacions; però ho fa sempre des d’una opinió omniscient que no es fonamenta en comportaments determinats sinó en generalitzacions.

Per tractar-se d’un llibre de més de 300 pàgines, a «La casa de les set teulades» hi passen molt poques coses: es diu molt que més que no pas es mostra i l’efecte que s’aconsegueix, amb un excés de retòrica i amb poca substància a la qual clavar queixalada, diria que ha envellit malament i que resulta extremadament feixuc per a un lector actual. Enlloc és més evident que en el capítol 18, en el qual durant 17 pàgines (17!) s’interpel·la un personatge difunt, tot fingint que encara és viu, amb l’únic propòsit d’escarnir la importància que es donava en vida:

Vamos, vamos, juez Pyncheon, mire la hora, ¡vamos! ¿Cómo?, ¿no le echa ni un vistazo al reloj? ¿Ya han pasado diez minutos de la hora de comer! Está claro que no puede habérsele olvidado que la comida de hoy va a ser la más importante, por sus consecuencias, de todas las comidas que ha disfrutado jamás.

En el darrer capítol ens expliquen finalment tot el que ens havien anat escamotejant durant tres-centes pàgines i la trama es resol de la forma més desvergonyida possible: mitjançant hipnotisme es descobreix el que va succeir trenta anys enrere, un personatge revela la seva veritable identitat i un altre personatge del que no coneixíem l’existència mor accidentalment per no destorbar la línia hereditària i permetre que els nostres joves protagonistes rebin la fortuna que els proporcionarà la felicitat. Si un autor contemporani rematés un llibre seu amb tanta mala traça, de segur que el lapidaven els seus lectors.

Si una cosa bona té «La casa de les set teulades» és la seva atmosfera misteriosa i el suggeriment de fenòmens sobrenaturals que mai no es fan explícits, de manera que no és possible discernir si la novel·la pertany o no al gènere fantàstic. Tanmateix ha sigut considerada com a una influència important a l’obra de H. P. Lovecraft, malgrat un horror més imaginari que real. Amb sinceritat, no trobo cap motiu per recomanar-la a ningú.