James Gray, director interessant i respectat, tot i que rarament entusiasmi, firma amb «Ad Astra» (Cap a les estrelles) la seva obra més decididament excèntrica, un film de ciència-ficció de difícil adscripció entre el «pulp» i la transcendència.
L’heroic astronauta Roy McBride (Brad Pitt) rep l’encàrrec secret d’emprendre una expedició pel Sistema Solar amb el propòsit de localitzar el seu pare Clifford McBride (Tommy Lee Jones) que va ser donat per mort trenta anys enrere. Unes tempestes elèctriques procedents de Neptú semblen indicar que no tan sols va sobreviure sinó que a més ha perdut l’enteniment.
A cap crític se li ha escapat la similitud d’aquesta història a la que va escriure Joseph Conrad a «El cor de les tenebres», similitud que es fa extensiva a «Apocalypse Now», l’adaptació que en va fer Francis Ford Coppola, gràcies a un narrador en off tan intrusiu com redundant. «Ad Astra» destil·la propòsits de transcendència i de lliçons d’humanitat que al capdavall queden en no res, si no és per observar que els homes solen marxar de casa per explorar el món amb l'única intenció d'allunyar-se de la família. Aquestes pretensions tan serioses contrasten amb moments delirants (pirates lunars!, simis assassins!), dignes d’un subproducte genèric de sèrie Z, que tanmateix es troben molt a faltar a l’avorrida conclusió de la pel·lícula.
Tot i que al film hi apareixen actors de renom (Donald Sutherland, Liv Tyler, Ruth Negga, Natasha Lyonne…) en paperets sense substància, Pitt assumeix el protagonisme absolut. És un Pitt sorrut i distant, que no té por a exhibir les potes de gall, i que en cap moment es fa proper a l’espectador. Per funcionar, «Ad Astra» requeriria un nucli emocional que brilla sempre per la seva absència. Fins i tot l’habitualment excel·lent Tommy Lee Jones apareix poc convincent en un enfolliment a penes entrevist.
No cal dir que la factura tècnica és competent amb mencions especials per a la fotografia de Hoyte van Hoytema i el brunzit electrònic de Max Richter. La primera escena és sensacional, després tot fa baixada. Els crítics han adorat «Ad Astra». A casa l’hem badallada a cor que vols.
L’heroic astronauta Roy McBride (Brad Pitt) rep l’encàrrec secret d’emprendre una expedició pel Sistema Solar amb el propòsit de localitzar el seu pare Clifford McBride (Tommy Lee Jones) que va ser donat per mort trenta anys enrere. Unes tempestes elèctriques procedents de Neptú semblen indicar que no tan sols va sobreviure sinó que a més ha perdut l’enteniment.
A cap crític se li ha escapat la similitud d’aquesta història a la que va escriure Joseph Conrad a «El cor de les tenebres», similitud que es fa extensiva a «Apocalypse Now», l’adaptació que en va fer Francis Ford Coppola, gràcies a un narrador en off tan intrusiu com redundant. «Ad Astra» destil·la propòsits de transcendència i de lliçons d’humanitat que al capdavall queden en no res, si no és per observar que els homes solen marxar de casa per explorar el món amb l'única intenció d'allunyar-se de la família. Aquestes pretensions tan serioses contrasten amb moments delirants (pirates lunars!, simis assassins!), dignes d’un subproducte genèric de sèrie Z, que tanmateix es troben molt a faltar a l’avorrida conclusió de la pel·lícula.
Tot i que al film hi apareixen actors de renom (Donald Sutherland, Liv Tyler, Ruth Negga, Natasha Lyonne…) en paperets sense substància, Pitt assumeix el protagonisme absolut. És un Pitt sorrut i distant, que no té por a exhibir les potes de gall, i que en cap moment es fa proper a l’espectador. Per funcionar, «Ad Astra» requeriria un nucli emocional que brilla sempre per la seva absència. Fins i tot l’habitualment excel·lent Tommy Lee Jones apareix poc convincent en un enfolliment a penes entrevist.
No cal dir que la factura tècnica és competent amb mencions especials per a la fotografia de Hoyte van Hoytema i el brunzit electrònic de Max Richter. La primera escena és sensacional, després tot fa baixada. Els crítics han adorat «Ad Astra». A casa l’hem badallada a cor que vols.
Els crític diuen bona, però el filmaffinity diu 6,1 i s'acaba d'estrenar, a sobre a tu t'ha avorrit, mala pinta que fa tot això. Llàstima això dels pirates i els simis espacials prometia.
ResponEliminaEls pirates i els simis estan per despistar; de debò que és un rollo.
Eliminaveure'm a mi mateixa renegar de la Sci-Fi! O m'he fet gran, que ves que no fos, o és que se'ls ha esgotat l'assumpte als americans. Gairebé prefereixo els pulpfilms dels xinesos, japonesos i coreans. Si més no sempre t'acabes "fent unes risses" amb alguna xorrada.
ResponEliminaJo crec que aquest senyor (en James Gray) no està fet per aquestes coses.
Elimina