Te la venen com la successora de «Fleabag» pel fet que va heretar el seu nínxol a la programació setmanal, és una producció de la BBC de sis capítols de mitja hora, i està escrita i protagonitzada per una actriu en la trentena. Ja els hi agradaria. «Back to Life», que així es diu la sèrie, narra en to de «dramèdia» el retorn a la llar familiar de Miri Matteson (Daisy Haggard) després de 18 anys de confinament penitenciari.
Part de l’interès de seguir «Back to Life» consisteix a esbrinar quin va ser el crim que va cometre Miri (tot i que el desenllaç es veu venir d’una hora lluny). Atesos els esporàdics tocs còmics ja s’endevina que la protagonista no pot ser tan dolenta com la consideren els seus veïns (amb mostres d’una rancúnia del tot exagerada). La sèrie és plena de personatges absurds que no hi ha per on agafar-los (el propietari del «fish and chips», el detectiu, la treballadora social) i tot el que té a veure amb la vida sexual dels pares d’ella pretén ser picant però només provoca la incomoditat de l’espectador.
El poble costaner de Kent on s’ambienta la trama és tan fotogènic com caldria esperar, els actors estan a l’altura exigible (no sé si havia tornat a veure Geraldine James des de la llunyana «La joia de la corona», mentre que a Adeel Akhtar l’he vist cada vegada que ha calgut un actor de caràcter amb pinta d’indi o de pakistanès) i la peripècia no té temps de fer-se llarga. Malgrat tot, el còctel final resulta forçat i previsible, només acceptable via una certa benevolència.
Part de l’interès de seguir «Back to Life» consisteix a esbrinar quin va ser el crim que va cometre Miri (tot i que el desenllaç es veu venir d’una hora lluny). Atesos els esporàdics tocs còmics ja s’endevina que la protagonista no pot ser tan dolenta com la consideren els seus veïns (amb mostres d’una rancúnia del tot exagerada). La sèrie és plena de personatges absurds que no hi ha per on agafar-los (el propietari del «fish and chips», el detectiu, la treballadora social) i tot el que té a veure amb la vida sexual dels pares d’ella pretén ser picant però només provoca la incomoditat de l’espectador.
El poble costaner de Kent on s’ambienta la trama és tan fotogènic com caldria esperar, els actors estan a l’altura exigible (no sé si havia tornat a veure Geraldine James des de la llunyana «La joia de la corona», mentre que a Adeel Akhtar l’he vist cada vegada que ha calgut un actor de caràcter amb pinta d’indi o de pakistanès) i la peripècia no té temps de fer-se llarga. Malgrat tot, el còctel final resulta forçat i previsible, només acceptable via una certa benevolència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada