dimecres, 29 de maig de 2019

Encontres íntims a la quarta paret

La seducció del catolicisme
Phoebe Waller-Bridge, guionista de la trencadora sèrie «Killing Eve», és també monologuista d’èxit, creadora del personatge de Fleabag, que de l’escenari teatral al Festival d’Edimburg de 2013 va saltar a la televisió gràcies als bons oficis de la BBC (podreu veure les dues temporades de la sèrie amb tota comoditat, pagant l’impost revolucionari de can Amazon).

«Fleabag» pertany a la tradició recent de la comèdia incòmoda, on cada somriure que s’esbossa queda finalment congelat per les seves desafortunades conseqüències. La protagonista anònima (com ho són gairebé la resta dels personatges), que suposadament hem d’identificar com Fleabag, ha arribat a la trentena amb una considerable càrrega de culpa: una millor amiga suïcida, per exemple, el fantasma de la qual sobrevola tota la primera temporada (2016). També té una germana amb la que s’enfronta amb competitivitat tòxica, un cunyat bavosament repulsiu, i un pare vidu amistançat amb una dona dominant i manipuladora. Per acabar-ho d’adobar, la seva vida laboral és clarament deficitària.

La resposta de Fleabag a tanta dissort sol ser la irritació, l’estirabot i la voracitat sexual mancada d’autoestima. És senyal d’identitat del programa el trencament de la quarta paret que succeeix cada vegada que la protagonista fa un apart adreçant-se als espectadors. És un recurs defensiu que empra el personatge per prendre distància amb la seva situació personal, i a la vegada establir un corrent de confidències amb el seu públic.

La segona temporada (2019), potser encara més satisfactòria, se centra en la boda del pare amb la seva amant (una formidable «as usual» Olivia Colman) i en la relació que estableix Fleabag amb un capellà catòlic (Andrew Scott). Conté significatives aparicions de Fiona Shaw i Kristin Scott Thomas (amb un monòleg memorable sobre les dones i el dolor). No per això són menys dignes d’aplaudiment les prestacions de la germana (Sian Clifford) i el cunyat (Brett Gelman), així com les de la pròpia Waller-Bridge.

«Fleabag» diverteix, xoca i toca la fibra, tot a la vegada. És una bona mostra del que es pot fer de nou amb una sèrie televisiva, quan les dones prenen el timó. Molt i molt recomanable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada