Qui pot matar un nen?

La segona temporada de «Mindhunter», sense ser substancialment diferent de la primera —mateixos protagonistes, recerca de formes de procedir dels assassins en sèrie mitjançant entrevistes, impecable ambientació als anys 70 i 80, guions volgudament desdramatitzats—, ha recollit una resposta extàtica que l’ha convertida d’immediat en una de les sèries de l’any.

Posats a trobar-hi alguna diferència, potser l’escriptura de les converses amb els criminals convictes assoleix nivells de tensió que supera els precedents i la presència de Charles Manson sempre representarà un valor afegit. A més en aquesta temporada les investigacions de la Unitat de Ciència del Comportament del FBI finalment aconseguirà resultats tangibles, tot i que temperats per una recepció més aviat tèbia.

El cas que centra tota la temporada, el de l’assassinat de més de 28 nens i adolescents negres durant els anys 1980-81 a Atlanta, està extret de la realitat i per tant no cal esperar ni girs efectistes ni sorpreses a l’últim minut; fins i tot la resolució constituirà un anticlímax. En contrapartida, la veritat psicològica dels personatges i la descripció del desequilibri racial de l’època estan retratats amb encomiable precisió.

«Mindhunter» és una sèrie a la que se li poden posar molts pocs peròs; tanmateix a mi em deixa una mica fred: puc seguir-la amb atenció, però rarament amb entusiasme.