Més series (sobre les que em fa mandra esplaiar-me) (1)

Mindhunter (Netflix): El patrocini de David Fincher i la presència de l'atractiu Jonathan Groff ens la feia molt prometedora; però aquesta dramatització sobre el fet documentat de la creació d'un equip del FBI dedicat a investigar assassins en sèrie, manté uns alts nivells de producció, però una absoluta manca de grapa dramàtica (tot i que hi ha moments de morbo psicòpata, tipus Hannibal Lecter). És el cost de no voler vendre's a la facilitat. Malgrat tot, hi haurà una segona temporada.

Sharp Objects (HBO): Un altre cas d'aposta guanyadora. Dirigeix Jean-Marc Vallée (que ho havia brodat a "Big Little Lies") i tant Amy Adams com Patricia Clarkson estan superbes. Bravo també per la fotografia, pel muntatge i per l'exquisida selecció musical. Llàstima que el programa es basi en una novel·la efectista de la Gillian Flynn, d'una truculència que no hi ha qui l'entomi amb dignitat. Revelacions sorprenents tenen lloc després dels crèdits finals, perquè vegeu la mala intenció que amaguen alguns guionistes.

The End of the Fucking World (Netflix): Basada en una novel·la gràfica de Charles Forsman. El típic adolescent sociòpata que s'ha cregut èmul de "Bonnie & Clyde", però que no és tan dolent com es pensava. Alex Lawther està perfecte en la seva escapada sanguinària cap al no res. Molt engrescadora en la seva bogeria, aquesta minisèrie subversiva i gloriosament breu.

Howards End (Filmin): Com a Cassandra de l'Eixample que sóc, ja us auguro que cada generació futura gaudirà de la seva pròpia adaptació d'un èxit d'Edward Morgan Forster. Aquesta assenyada producció de la BBC d'aquella novel·la que anava sobre el perniciós paternalisme de la classe benestant, aprofita un guió de Kenneth Lonergan ("Manchester by the Sea"), per catapultar els bons treballs de Hayley Atwell i Matthew Macfadyen. Julia Ormond i Tracey Ullman aporten una certa sensació de celebritat. Per a espectadors tirant a academicistes.