Amb aires espanyols

Un amic em fa arribar «Tintín-Hergé. Una vida del siglo XX» de Fernando Castillo (Fórcola ediciones, 2019, versió ampliada d’un original de 2011), del qual no tenia cap notícia prèvia. A aquestes altures de la vida poques novetats espero trobar en un enèsim llibre sobre el dibuixant belga i la seva arxifamosa creació; i és que el mercat fa anys que està saturat de materials d’aquest tipus i diria que me’ls he llegit gairebé tots. Encara així, m’endinso en aquest volum amb la meva habitual voracitat lectora.

Aquest «Tintín-Hergé», com ja indica la precedència en el títol, és abans que res una biografia del personatge i, només en segon terme, com aquesta té un correlat en la vida del seu creador. Fernando Castillo, autor de diversos llibres sobre la Guerra Civil i el París ocupat, posa l’accent en tot el context històric en el qual tenen lloc les diverses aventures, de vegades fins i tot amb una prolixitat exagerada. Està bé, per exemple, que parlant a propòsit de «Tintín al Congo», es descriguin les condicions del país com a intensiva explotació colonial belga als anys 20 i 30 del segle XX, l’època en la que s’esdevé l’àlbum; però ja és excedir-se ampliar el marc temporal fins a relatar el seu procés d’independència que tingué lloc a la dècada dels 60.

No negaré que l’autor, enmig d’algunes inexactituds i freqüents redundàncies, aporta alguna idea original en un terreny on semblava que ja estava tot dit. Curiosament sent una particular obsessió pel parament de la llar dels diversos habitatges on viu el jove periodista: el més aviat auster mobiliari, així com els quadres i bibelots que decoren les estances, són descrits amb gran detall. I així que Tintín es trasllada al castell de Moulinsart, el bo d’en Castillo es preocupa de localitzar on han anat a parar les marines i les «chinoiseries».

Però el tret diferencial més distintiu d’aquest «Tintín-Hergé» és la seva voluntat de detectar a l’univers Tintín qualsevol mena de connexió possible amb Espanya i la seva cultura. En alguns casos aquest punt de vista es revela útil de cara a la crònica personal i viscuda, com quan es detalla l’ordre i l’anyada de la publicació en castellà de les aventures canòniques a Editorial Juventud. També resulta interessant descobrir que l’al·legat anticomunista «Moscou sans voiles» de Joseph Douillet, un dels textos inspiradors del propagandístic «Tintin al país dels Soviets», fou uns anys més tard un petit èxit editorial durant l’erm franquista.

Altres lligams hispans resultaran entre discutibles i agafats pels pèls; i, si no existeixen, aprofites que l’Onyar passa per Girona per introduir-los. Aquí uns exemples.

pues Hergé, como dijo Rafael Alberti al referirse a sí mismo, también nació con el cine.

Sin duda, el recuerdo de magnicidios y atentados especialmente sangrientos y espectaculares, como los de Cánovas del Castillo, el zar Alejandro II, la emperatriz Isabel —Sissí— de Austria, el del Liceo de Barcelona o el dirigido contra Alfonso XIII el día de su boda debieron pesar notablemente en el subconsciente colectivo de los grupos más conservadores de Europa…

se creó un taller que permitía la distribución del trabajo y su realización en equipo, al igual que siempre hicieron los artistas con más prestigio y mayor demanda, como Murillo, Zurbarán o su compatriota Rubens…

estaba escindida desde su nacimiento en dos bandos o, si se quiere, parafraseando a Antonio Machado, en «dos Bélgicas».

Però on Fernando Castillo resulta més entranyable és en les ocasions on es lamenta de les oportunitats perdudes de rebre una visita tintinesca a la península ibèrica. Primer a «Tintín al Congo»:

En esta nueva edición, más académica y de factura menos brillante que la primera versión en blanco y negro, lamentablemente se suprimieron unas viñetas que son especialmente importantes para los lectores de nuestro país, pues en ellas aparece territorio español por primera y única vez en las aventuras de Tintín. Se trata de la isla de Tenerife, que el reportero contempla junto a Milú apoyado en la borda del «Thysville» (…) El privilegio de ser Tenerife la única tierra española que aparece representada en una aventura tintinesca duró tan sólo hasta 1946, pues en la versión moderna el reportero evita la escala tinerfeña.

Després a «El cranc de les pinces d’or»:

Nunca en toda su existencia estuvo Tintín tan cerca de recalar en España, un país en el cual al menos sabía que no vivían dromedarios, ni con tantas posibilidades de visitarlo como en esta ocasión. Sin embargo, en el último momento un error involuntario ajeno al reportero impidió lo que hubiera sido un hecho verdaderamente histórico para todos los españoles interesados en la vida del periodista. ¿Se imagina alguien lo completa que habrían sido la vida y las aventuras de Tintín si entre los lugares visitados por este personaje se hubiera incluido alguna ciudad española? ¿Cómo habría representado Hergé a la zona de Andalucía, probablemente Cádiz o Málaga, a la que se dirigía el hidroavión con el reportero y el capitán a bordo?

La relació de les aventures canòniques es complementa amb un capítol dedicat a la nombrosa producció apòcrifa. Si no me n’he descuidat cap, totes elles presenten relectures polítiques, on Tintín visita altres zones de conflicte internacional de finals del segle XX. Fernando Castillo evita escrupolosament qualsevol versió/perversió executada en clau marranota.

Per acabar, sóc conscient que les condicions draconianes que imposen els hereus d’Hergé fan quasi impossible emprar material original per il·lustrar qualsevol llibre sobre Tintín que no estigui emparat per la marca Moulinsart; però amb tota franquesa, per incloure fotografies tan tristes com aquestes de Bernard Plossu (vegeu la de la portada per fer-vos una idea) a partir de peces de marxandatge no oficial, més valia que se les haguessin estalviat.