Una fantasia una mica més fantàstica

Recordem-ho, l'any passat la primera part de la primera temporada de "Disenchantment" va deixar-nos freds a tots i l'opinió unànime fou que la idea original de Matt Groening, duta a terme en realitat per una colla d'altres guionistes, no havia estat gaire inspirada. L'estrena recent de la segona tanda de deu capítols ha agradat, en termes generals, una mica més. Tanmateix no gosaria afirmar que hagi millorat la qualitat del producte, sinó que ara ja sabíem el que podíem esperar, o sigui que les expectatives no estaven tan altes. A més és inevitable que, a mesura que et familiaritzes amb els personatges, hi descobreixes més matisos i la seva personalitat es va fent més completa.

Aquesta temporada no conté tantes trames que ocupin més d'un capítol, tot i que hi ha una certa continuïtat en els esdeveniments de la sèrie. Potser el seu principal problema és la falta d'homogeneïtat en el to dels diversos capítols: a partir d'un ambient vagament medieval s'introdueixen tocs fantàstics de tots els gèneres possibles. Hi ha civilitzacions antigues, viatges escatològics al cel i a l'infern, criatures fantàstiques del bosc, monstres marins i fins i tot un capítol "steampunk". Fer encabir de forma satisfactòria tota aquesta diversitat sota un mateix títol resulta tasca poc menys que impossible.

Afortunadament comencem a sentir simpaties particulars per alguns membres d'aquesta patuleia. Si l'elf Elfo (Nat Faxon) va ser qui primer em va enamorar pel seu caràcter de marginat entre els marginats, ara el dimoni Luci (Eric Andre) va revelant que no és tan agre com aparentava i que potser fins i tot amaga un cor ben tendre. En quant al príncep Merkimer (Matt Berry), convertit en porc a causa d'un encanteri, no puc evitar contemplar-lo com una ànima bessona.

Dins del món de la televisió animada "Disenchantment" no té ni de lluny la categoria de "BoJack Horseman", però amb tota seguretat faré un tast de la propera temporada (prevista pel 2020-2021).