Analgèsics dolorosos

En temps recents (pràcticament durant tot aquest segle) ha esclatat als Estats Units una important crisi sanitària causada per un opiaci d’acció analgèsica de nom OxyContin, el qual, receptat per a qualsevol mena de dolor, ha donat lloc a un greu problema d’addicció generalitzada. L’editorial Periscopi va publicar l’any passat «L’imperi del dolor» de Patrick Radden Keefe, on s’explica la història de la família Sackler, els amos de la companyia farmacèutica que comercialitza l’OxyContin. El llibre té una reputació immillorable i tinc la intenció de llegir-lo en els propers mesos; però ara volia parlar de «Dopesick» (Disney+), una sèrie que també parla d’aquesta qüestió, però que es basa en la crònica «Dopesick: Dealers, Doctors and the Drug Company that Addicted America» de Beth Macy.  

La narració abasta des de l’any 1995 —quan la farmacèutica Purdue Pharma va desenvolupar a partir de la droga oxicodona l’analgèsic OxyContin— fins el moment present. Pel camí, el medicament receptat per dolors tant moderats com severs, va esdevenir un colossal èxit de vendes, va suposar uns guanys de 35.000 milions de dòlars per l’empresa Purdue i al mateix temps va deixar al seu pas una estela d’addiccions i de morts difícils de calibrar, tot esdevenint a més una droga recreativa substitutiva de l’heroïna tan pel seu preu com per la seva major accessibilitat.

«Dopesick», sèrie d’ampli espectre, enfoca la història des de diferents nivells. Comença lògicament amb les maniobres de la família Sackler per introduir en el mercat el seu nou producte contra el dolor, objectiu pel qual no dubten a emprar les tècniques més abjectes: la mentida, l’ocultació de dades, el suborn i la corrupció política. Per descomptat aquesta colla representa els «dolents de la pel·lícula» i, com a tals, apareixen de forma una mica caricaturesca; potser constitueixen la part menys interessant de la sèrie.

Tenim després els diversos organismes i càrrecs —la DEA, la FDA, l’FBI, fiscals, advocats— embarcats en un llarg procés d’investigació destinat a denunciar les males pràctiques, reduir l’abast de l’epidèmia d’addiccions i remodelar la normativa per evitar-ne els abusos. Com que la sèrie contínuament avança i retrocedeix en el temps, l’espectador mai no acaba de tenir una imatge clara d’on ens trobem, encara que la indicació de l’any sobreimpressionat en pantalla maldi per situar-nos.

Finalment tenim el drama humà de les víctimes de l’addicció i els seus familiars. «Dopesick» se centra bàsicament en un metge rural (Michael Keaton) que cau en les urpes del medicament que està acostumat a receptar i en una jove que treballa en una mina (Kaitlyn Dever) i que ran d’un accident comença a consumir OxyContin. Com seria d’esperar un d’aquests casos acaba bé i l’altre malament, però tots dos indueixen amb força l’empatia de l’espectador, efecte al que no són alienes les bones interpretaciosn de de Keaton i Dever. 

Aquesta és una sèrie apassionant, tot i que una durada més breu i una estructura temporal més clara, segurament l’hauria afavorida. En tot cas resulta absolutament recomanable.