Dues reines jubilades

La casualitat ha volgut que coincidissin a HBO les estrenes de dues mini-sèries basades en fets històrics i protagonitzades per les dues actrius que fins ara han fet d’Isabel II a «The Crown». «A Very British Scandal» —relacionada a través dels seus productors amb la superior i més divertida «A Very English Scandal»— dramatitza el cas de 1963 Argyll vs Argyll, sobre l’escandalós divorci dels ducs d’Argyll. Ella havia sigut coneguda a l’alta societat per la seva bellesa i elegància i va sentir-se atreta pel castell i l’aura romàntica del duc escocès, amb el qual es va casar després dels respectius divorcis. Aviat va descobrir que el noble, faldiller i addicte a les drogues, només la volia per xuclar-li la fortuna. Desenganyada, va tenir aventures amb alguns homes, relacions que li van retreure durant el judici fins fer-la passar per una meuca llibertina. El cas il·lustra prou bé la diferència de criteri amb la que es contemplaven les escapades amoroses d’homes i dones.

La sempre elegant i enganyosament fràgil Claire Foy dibuixa una duquessa d’Argyll decidida a no aparèixer com una víctima. Al seu costat Paul Bettany presenta la seva faceta més amenaçadora i sinistra. Es tracta d’una sèrie que reconstrueix molt bé la societat benestant d’una època (una especialitat de la televisió britànica), però que té un deix força amarg. Sense ser memorable, és grata de veure (i els tres capítols passen en un no res).

«Landscapers» explica com la dolça Susan i el seu pusil·lànime marit van matar els pares d’ella i els van enterrar al jardí. El crim no fou descobert durant quinze anys i va ser la parella mateix qui va confessar-lo a la policia, convençuts com estaven que no havien fet res dolent. Tota la gràcia d’aquesta història rau en el peculiar caràcter d’aquest matrimoni: tendrament enamorats, il·lusos, innocents i una mica fora del món; en cap cas la imatge d’una parella d’assassins.

Potser perquè la trama no dona per omplir quatre capítols de prop d’una hora, els guionistes han introduït diverses tècniques que allunyen la sèrie del realisme estricte i omplen la durada amb escenes prescindibles que de vegades funciones i d’altres no. Són sobreres per exemple les intervencions còmiques del parell de policies, o els fragments de western justificats només per l’afició que la parella sent per aquest gènere. Poc justificades (però visualment atractives) són les il·luminacions en colors primaris, la fotografia en blanc i negre o la introducció de la figura del narrador en l’escena que està relatant. El resultat és raonablement irregular, però tot queda perdonat pel treball dels grans David Thewlis i Olivia Colman. Sobretot ella, amb una actuació plena de silencis i mirades, demostra que no van errats els que la consideren una de les millors actrius mundials.