Catàleg de malsons

Mentre que, de sempre, s’ha considerat que els homes escriptors s’han dedicat a explicar assumptes d’abast universal, la tradició dictava que les escriptores s’ocupessin exclusivament d’àmbits menors, domèstics i «femenins». Víctimes d’aquest malentès, Jane Austen s’ha vist tractada com si fos una autora de novel·la rosa o Mercè Rodoreda com una encantada dels ocellets i les flors. Per fortuna aquests prejudicis es van perdent, en part perquè la literatura és un dels camps en el que la paritat de gènere és més present, en part també perquè el públic lector és actualment majoritàriament femení.

Daphne du Maurier (1907 - 1989) és una altra d’aquestes escriptores que va haver de suportar l’etiqueta d’«autora de novel·la romàntica», com si «Rebecca» —la seva novel·la més famosa— no fos un cau infecte d’obsessions morboses. A sobre du Maurier, pel fet de ser enormement popular durant tota la seva vida, hagué de superar la prevenció contra els «best-sellers» que sol tenir certa crítica i demostrar la seva qualitat literària.

Si a algú li quedaven dubtes, faria bé en llegir «La pomera i altres contes» (Les Altres Herbes, maig del 2021, bona traducció de Marta Pera Cucurell), un recull de set peces ben variades que exposen clarament les virtuts de du Maurier en diferents gèneres veïns. L’únic tret que comparteixen tots aquests relats és el seu caràcter inquietant i la presència de la mort en tots ells, encara que no sempre en una posició central.

S’inicia amb «Els ocells», cèlebre per l’adaptació que va filmar Alfred Hitchcock, encara que el conte és força diferent i només coincideix en la letal rebel·lió de les aus. Aquí no hi ha trama amorosa ni cap toc de glamur, només una família de pagesos que ha d’afrontar la crisi amb les eines que disposa. «La pomera» també presenta un cas d’insurrecció de la natura, encara que de tipus més personal, ja que l’arbre del títol sembla estar posseït per l’esperit de la difunta (i passivo-agressiva) esposa del protagonista.

«El fotògraf», en un ambient de luxe i «riviera» propi de Noel Coward, té com protagonista una duquessa frívola i avorrida que inicia una aventura amb un fotògraf esguerrat del qual aviat es cansa. Potser és el conte més lleuger del recull i el més humorístic (d’humor negre, s’entén). «Fes-me un altre petó, foraster» narra com un mecànic solitari coneix una noia atractiva que oculta un perillós misteri.

«Monte Verità» és el relat més llarg i el més estrany, per la deriva que pren la relació entre dos amics excursionistes i la dona d’un d’ells, on intervé un monestir dalt d’una muntanya i una curiosa secta d’adoradores del sol. El breu «El vell», on el narrador sospita que s’ha produït un crim al si de la família que viu al costat, m’ha decebut per un final sorprenent que no he acabat de comprendre. El bon to es recupera a «Cap motiu», una narració detectivesca on s’investiga el motiu pel qual una dona aparentment feliç es va suïcidar tot d’una.

En resum, un llibre que, un cop el comences, no pots abandonar, escrit sense trampes efectistes i amb sòlida qualitat. Un entreteniment de categoria.