En ocasió dels meus primers contactes amb les xarxes socials —en aquells temps gastava només Blogger i Facebook— ja em vaig adonar del perill que corrien els autors que volien donar-se a conèixer a través d’aquells mitjans. Indubtablement eren eines que podien contribuir a la seva promoció gràcies a la immediatesa i el cost pràcticament nul, però fàcilment podien esdevenir una nosa permanent. Per molt que admiressis un escriptor, no hi havia cap motiu per passar-se mesos sentint la data d’aparició de la seva propera obra, veient vídeos del «making off» del llibre, llegint totes les entrevistes que li havien dedicat a l’escriptor i assabentant-se de les dates i els llocs on se celebrarien les preceptives presentacions. Tota aquesta allau d’informacions redundants i d’interès minvant podien acabar produint un sentiment d’aversió envers la novetat editorial a la qual es referissin.
Però si aquesta utilització propagandística de les comunitats online va acabar sent contraproduent pels interessos dels autors, el que m’està passant ara amb Twitter és encara pitjor, molt pitjor. Perquè tu et poses a seguir un escriptor a qui admires amb l’esperança que les seves bones arts literàries quedin reflectides també a les seves piulades i, sí, algunes vegades l’encertes i t’enllacen amb articles seus plens de trellat i d’interès o amb observacions agudes i pertinents; però d’altres, no, i llavors l’únic que et provoquen és enuig i sensació de pèrdua de temps.
Hi ha els que, afectats per la síndrome del tertulià, es veuen obligats a fer comentaris sobre tot el que estigui passant, hi entenguin o no, i, més sovint que no, pixen fora de test. Hi ha els que troben una rèplica feliç i la repeteixen una vegada i una altra fins que l’exhaureixen tant com als seus lectors. Hi ha els que volen fer acudits i tenen una gràcia penosa. Hi ha els que ho critiquen tot per sistema i exhibeixen un desmenjament que només fa excepció amb els seus amics. Hi ha els que demostren ineptitud retòrica i els que s’enfanguen en polèmiques indignes. I hi ha els que s’entretenen amb bromes solipsistes que només entenen els seus col·legues. La qüestió és no callar, perquè si no piules no ets ningú.
En resum, que gràcies a Twitter li estic agafant una mania a alguns autors, que no vegis! Tant que no descarto deixar de llegir els seus llibres.
Controla tu furia de malpensante ofendido, chaval, o al final parecerás yo. La reiteración, necedad, cursilería y/o egolatría de buena parte de los blogs me da repelús, por eso dejé de leerlos. En cuanto a las autopromociones literarias de los escritores en Twitter soy mucho más comprensiva y respetuosa: Son solo negocios.
ResponEliminaSi alguna cosa ens hem posat d'acord amb alguna cosa, avui queda superada. Compro, compro tot el teu text de principi a fi. Tant és així que en l'ennumeració final de greuges m'hi ha semblat reconèixer alguns autots a qui fas referència. Probablement tu tens els teus i jo els meus, però els estic agafant tírria i ja m'ha passat, hi havia un parell de llibres que hagués llegit, però pels comentaris dels seus autots a xarxes, me n'he desdit. Ells mateixos expulsen el meu interès. Hi ha tantes obres per llegir que no ve de llegir una o altra, per bona que sigui. Quan es quedin sols i fent el ploricó a twitter perquè ningú els fa cas, doncs ja s'ho repensaran.
ResponEliminaEm pensava que era jo sol, però veig que no. S'ho haurien de fer mirar, perquè a la llarga el tret els hi sortirà per la culata.
Elimina