Festí de caníbals

Considerada una de les millors sèries del 2021 i sovint col·locada al capdamunt de les llistes, la tercera temporada de «Succession» ha gaudit d’un èxit indiscutible encara que sigui virtualment idèntica a les d’anys anteriors. Continuem amb la ultra-rica família Roy i el seu conglomerat de negocis d’entreteniment i informació —una versió fictícia dels Murdoch o similar— embarcats en baralles acarnissades tant amb els seus competidors com amb la pròpia família. Aparentment el motor de tots els personatges que apareixen a la sèrie és l’ambició de poder, mentre que sentiments com l’amor, l’amistat, la compassió o la lleialtat queden postergats a la mínima de les prioritats. Fins i tot el sexe, que sí que interessa a alguns membres del clan, és presentat de forma sòrdida i superficial.

Quasi cada capítol funciona igual: un esdeveniment principal (una festa d’aniversari en una discoteca, una junta d’accionistes, un casament a la Toscana, una roda de premsa) reuneix tots els personatges en un mateix escenari, on conspiren els uns contra els altres amb la traïció com a ensenya. Diria que els Roy es comporten pitjor que les hienes, tot i que estic segur que algun etòleg a la sala em corregirà per informar-me que les hienes són en realitat bellíssimes persones, res a veure amb aquesta colla de malànimes.

Aquest relat iteratiu i circular que sempre acaba conduint-nos al mateix lloc queda parcialment redimit per l’excel·lència dels valors de producció: les mansions luxoses, sense estridències i molt versemblants, les oficines d’acer i vidre, les localitzacions internacionals, l’intel·ligent vestuari i l’addictiva sintonia de Nicholas Britell. Els actors estan entre bé i beníssim i en aquesta temporada, apart d’eclipsar la meva estimada Hiam Abbas, apareixen mig d’estranquis Adrian Brody i Alexander Skarsgård.

Però el to cínic i despietat i l'atmosfera d'amoralitat imperant acaba cansant; ja es veu que no a tothom però sí a mi. De tot aquest cercle de maldat sense remordiments, només em distreu el personatge del cosí idiota, que també és malvat, però la idiotesa surt guanyant. Després de tres temporades de la mateixa tònica, crec que ja n’he tingut prou: caldrà que em busqui un digne successor.