La bèstia humana

Si no m’equivoco «Nightmare Alley» és la primera pel·lícula de Guillermo del Toro on no hi figura cap element fantàstic, encara que en la seva història sí que hi ha molts ingredients —monstres de fira, fetus en formol, endevinació del pensament, espiritisme…— ben afins a la seva sensibilitat. Es basa en una novel·la del mateix títol de William Lindsay Gresham que es va publicar l’any 1946 i que ja va gaudir d’una primera adaptació cinematogràfica el 1947. Totes dues versions es van estrenar a Espanya amb el títol de «El callejón de las almas perdidas» que, tal com solen anar aquestes coses, no és una traducció gaire desencertada.

«Nightmare Alley» (1947) fou dirigida per Edmund Goulding, un professional britànic especialitzat en produccions culturalment prestigioses («Gran Hotel», «El tall de la navalla», «Servitud humana»), que aquí es va passar al gènere negre amb un pressupost folgat i un repartiment inusualment sòlid. Tothom sembla coincidir que Tyrone Power va interpretar aquí un dels seus millors papers i, encara que no pugui establir cap comparació, he de reconèixer que està perfecte en un rol antipàtic en el qual ha de mostrar una degradació no només moral sinó també física. De la resta d’actors que l’acompanyen, tots ells molt ajustats, confesso que només coneixia Joan Blondell, però crec que de vegades es preferible no reconèixer els rostres de la pantalla per tal d’introduir-se millor en la trama. Vegeu si no què passa amb el film del mexicà, que és farcit de cares conegudes (Bradley Cooper, Cate Blanchett, Toni Collette, Willem Dafoe, Richard Jenkins, Rooney Mara, Ron Perlman, Mary Steenburgen, David Strathairn…) i et passes l’estona jugant a identificar-los. Tampoc és que tanta llumenera estigui sempre a l’altura de les expectatives. Si calgués escollir em quedaria amb Strathairn, Dafoe i sobre tot Collette; mentrestant intentaria oblidar Blanchett, cada dia més còmoda en la caricatura. 

Els films de Goulding i del Toro expliquen bàsicament la mateixa història —la d’un home ambiciós i sense escrúpols que amb males arts triomfa en els espectacles de mentalisme, passa després a explotar el dolor humà en sessions d’espiritisme i acaba vençut pel seu orgull egoista—; però presenten diferències notables de detall que en certa manera caracteritzen les formes de fer en els respectius anys de producció. D’entrada ja es percep que l’antiga està filmada en el blanc i negre estàndard als anys 40, mentre que l’actual té una fotografia de colors rics i gairebé sumptuosos. També crida l’atenció que Guillermo del Toro necessiti tres quarts d’hora més per narrar el mateix argument. I què hi ha en aquests minuts afegits?, doncs psicologismes barats, complicacions innecessàries per passar d’A a B, violència explícita, introducció de temes de «rabiosa» actualitat com el maltractament femení i un excés d’explicacions que pressuposen un espectador d’enteniment justet.

És significatiu, per exemple, que el «geek» —aquest home bestialitzat que és exhibit menjant animals vius i que representa el símbol de la davallada moral del protagonista—, a penes era vist de lluny i escàpol a la versió de 1947, mentre que a la de 2021 contemplarem amb detall la mecànica sangonosa del seu número. Tot reconeixent-li a del Toro la barroca bellesa del disseny de producció, en casos com aquest hom troba a faltar el vell art de l’el·lipsi, en el qual la imaginació de l’espectador ha d’omplir els buits, el menys és més de tota la vida.