De la política, se’n surt

Hi ha una sèrie recent que, tot i mantenir una única línia argumental, rep un nom diferent a cadascuna de les seves tres temporades. Em refereixo a «Vota Juan»-«Vamos Juan»-«Venga Juan», creada inicialment per Juan Cavestany i Diego San José per a TNT i que ha anat a recalar finalment a HBOmax, ara sota la batuta exclusiva de San José. Es tracta d’una sèrie sobre un polític anomenat Juan Carrasco (Javier Cámara) i ja podeu comptar que no s’assembla gens a «Borgen» i similars, sinó més aviat a «Veep», pel seu to de farsa descordada. Ja en el primer capítol veiem com Carrasco organitza una compareixença pública per menjar-se un pebrot de Padrón i desmentir una hipotètica intoxicació. Per uns moments vaig trobar que el to era exagerat i gens creïble; poc després, tot veient a la realitat espanyola el cap de l’oposició retratat successivament entre vaques i embotits, o la xarlotada que es va produir abans d’ahir al congrés, vaig rectificar, potser s’estaven quedant curts.

A la primera temporada («Vota Juan», 2019), potser la més mecànica de les tres, Juan Carrasco és el gris ministre d’agricultura en un govern del que no s’especifica mai la tendència, però que podria valdre per a qualsevol partit majoritari espanyol. Malgrat els pèssims resultats de les seves maniobres polítiques, gràcies a diverses caramboles del destí acaba ben posicionat per ser el proper president del govern. Apareixen aquí els personatges principals que acompanyaran el protagonista a totes les temporades de la sèrie, la soferta esposa (Yaël Belicha), la filla rebel (Esty Quesada), l’assistent llagoter (Adam Jeziersky) i la fidel cap de premsa (María Pujalte), tots ells perfectes en el seu paper, fins i tot Quesada, una no-actriu que per això mateix resulta més versemblant.

«Vamos Juan» (2020) troba el nostre polític descavalcat de la carrera presidencial; però, decidit a retornar a l’arena pública, es proposa crear un nou partit amb episodis sovint esperpèntics. Finalment a «Venga Juan» Carrasco ha aconseguit, gràcies a les portes giratòries, una bona posició en una empresa elèctrica, però tot el seu èxit present s’enfonsa quan uns papers l’involucren en un cas de corrupció a l’ajuntament de Logroño. Aquesta darrera temporada va esdevenint gradualment més seriosa i els moments de ridiculesa institucional van donant lloc al trist desempar dels eterns perdedors, dues sensacions que ens fan recordar poderosament Berlanga. Que la farsa acabi tenint una mica de cor es deu sobre tot a aquest gran actor que és Javier Cámara, disposat a despullar totes les seves misèries fins a redimir-se del menyspreu que provoca d’entrada; però no oblidem tampoc María Pujalte, que exerceix de callat però imprescindible baix continu. Amb aquests elements potser no tan prometedors s’acaba aconseguint un dels títols més rodons de la temporada.