Una nova llar

Quan Jonas Poher Rasmussen tenia catorze anys va arribar al seu institut Amin, un refugiat afganès del qual s’explicava tota mena d’històries mítiques, com per exemple que havia vingut caminant des de Kabul. Els dos adolescents es van fer amics i han mantingut aquesta relació fins l’actualitat, quan tots dos acaben d’entrar a la quarantena. Poher Rasmussen, que és director de documentals, ha convençut Amin perquè expliqui per primera vegada la seva història, i ho ha fet a través de tècniques d’animació, un procediment poc freqüent en el gènere documental, amb dignes excepcions com «Vals amb Bashir» d’Ari Foman. De la col·laboració n’ha resultat el prodigiós llargmetratge «Flee» que tot just s’acaba d’estrenar.

La pel·lícula relata part de l’odissea viscuda per la família d’Amin, començant per la desaparició (i possible mort) del pare a Kabul i la fugida de la resta cap a Moscou. Abunden els episodis de privacions, fam, humiliacions i perill físic, però el to general intenta no ser uniformement depriment. Hi ha petits moments de felicitat, sigui fent volar un estel al carrer, mirant una cinta de Jean-Claude Van Damme o absorbint les peripècies d’un serial mexicà. Sempre sobre el drama predomina l’ansietat de trobar un lloc estable on viure i el dubte sobre haver arribat finalment a un bon port. Malgrat que Dinamarca es pot considerar un refugi «segur», aquesta desconfiança es reflecteix en la relació que manté Amin amb el seu xicot. Sí, efectivament Amin és gai, i la seva condició sexual també forma part de la història, però no és en cap cas la causa principal de les seves desventures, sinó que proporciona a la pel·lícula alguns dels moments més tendres.

Si «Flee» s’ha realitzat en dibuixos animats —amb algunes filmacions intercalades— és per mantenir en un relatiu anonimat el personatge d’Amin, que en realitat no es diu així i va ser acollit a Dinamarca sota la falsa premissa que tota la seva família havia mort a Kabul. L’estètica del film, propera a la línia clara, és agradable i eficient, tot i que en els passatges més angoixants els contorns es difuminen en una nebulosa blanca i negra. Malgrat l’estratègia de simulació visual, els detalls del relat confereixen a l’aventura d’Amin un fort sentiment de veracitat, amb el que es confirma una vegada més que no hi ha res més universal que les històries personals.

«Flee» —que ja ha guanyat un munt de premis i que competeix a l’Acadèmia de Hollywood com a millor documental, millor llargmetratge d’animació i millor film de parla no anglesa—, mereixeria ser vist per tota classe de públics i molt especialment pels nostres adolescents. El film subratlla una obvietat que tanmateix no hauríem d’oblidar: que el lloc on neixes és una loteria sense sanció moral i que, per tant, l’experiència d’Amin bé hauria pogut ser la nostra.