Maleïts

Finalista del Premi Llibres Anagrama de Novel·la, del Premi Llibreter de Literatura Catalana i del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, a més de molt apreciada pels seus lectors (si he de fer cas als comentaris llegits a Twitter), era inevitable que «Terres mortes» (Anagrama, gener de 2021) de Núria Bendicho Giró no satisfés tan altes expectatives i constituís una considerable decepció. Es tracta d’un drama rural amb tots els ets i els uts, un gènere que en ple segle XXI sembla que només es pugui plantejar com un exercici d’estil.

S’inicia quan un desconegut mata d’un tret un dels fills de la família protagonista. A partir d’aquí la narració es desplega en el temps, tant explicant els antecedents de la història de la nissaga, com detallant les conseqüències del crim molts anys en el futur. El relat s’articula en capítols, cadascun d’ells amb el seu propi narrador, de manera que —com si es tractés d’un trencaclosques— no obtindrem una idea aproximada de l’entrellat de la trama fins que no arribem al capítol final. Tant la tècnica polifònica, com l’ambient rural i el cerimonial fúnebre que centra la novel·la recorden poderosament «Mentre em moria» («A I Lay Dying»), tot i que el drama dels camperols de Faulkner, al costat del tremendisme de Bendicho, pot semblar una alegre costellada.

En efecte «Terres mortes», protagonitzada per una família malastruga que sembla víctima d’una maledicció bíblica, acumula les malvestats fins a uns nivells tan extrems que poden semblar paròdics. Ho té tot: uxoricidi, fratricidi, incest, estupre, alcoholisme, prostitució, piromania i violència conjugal (crec que només hi falta una mica de bestialitat). I com a cirereta del pastís un nen esguerrat i un altre de ximple. No sé com es pot justificar una visió tan uniformement amarga de la vida, una que no ofereix pràcticament ni un bri d’esperança, però per a mi en resulta una lectura fatigosa i amb pocs al·licients.

L’únic tret que em redimeix una mica el llibre és la força de la seva prosa atemporal —la novel·la no fa referència ni a època ni a geografia concretes, tret del darrer capítol ambientat a Barcelona—, encara que sigui al servei de tanta truculència.

Tot feia l’olor de sempre. Aquella olor d’ombra molla en aquell espai arrodonit i acompanyat d’arbres llargs i prims d’escorça clara tacada de fosca i fulles massa verdes. Era aquella olor de mort estancada que fan els llocs amb massa aigua i massa vida. Hi havia diferents tonalitats de llum que es movien, perquè hi arribava una miqueta de vent entre les fulles per on passaven els rajos. Jo ja salivava perquè notava la set més que abans i hauria begut de qualsevol banda si no hagués estat perquè la vaig veure. Estava quasi despullada enmig de l’aigua podrida com ella, i els cabells que li quedaven dins del bassal es movien, perquè en acostar-m’hi una granota havia saltat a l’aigua i l’havia remogut tota però la resta del cos no. Una mà lletosa li havia quedat enfonsada i amb els dits entortolligats en les arrels feréstegues, i a vegades la podia veure i a vegades no, perquè hi havia pols de terra dins l’aigua. Aquell glop de mort era la mare.

Caldrà esperar per veure si en noves obres els dots evidents de Bendicho contribueixen a suscitar un interès que a «Terres mortes» ha quedat sota mínims.