Hereu de l’estirp d’artistes —Wilde, Duchamp, Dalí— que van fer de la pròpia vida una obra d’art, implicat en difondre’s a si mateix a través de qualsevol mitjà de comunicació, adalil de la democratització de la fama i abolicionista de la distància entre el «high art» i l’art popular, Andy Warhol s’erigeix com el proto-influencer per antonomàsia i, per tant, com a figura de perenne actualitat. D’ençà la seva prematura mort, la seva figura no ha deixat de créixer en transcendència visionària. Gràcies a la profusa vida pública de l’artista i la seva característica impassibilitat podríem arribar a pensar que no hi havia secrets darrera aquesta façana invariable, per això és tan oportuna a l’hora de desfer mites la nova sèrie de Netflix «The Andy Warhol Diaries».
El programa utilitza com a espinada el llibre homònim publicat el 1989, dos anys després de la mort de Warhol, en el qual Pat Hacket compilava tots els textos que l’artista li dictava diàriament sobre les seves activitats del dia anterior. No és, per tant una biografia completa, sinó que es cenyeix particularment al període que va del 1976 al 1987. Tanmateix, encara que se senten en off algunes entrades del diari —llegides en una veu que imita la de Warhol—, la sèrie no es limita a aquesta única visió i incorpora altres testimonis de familiars i amics, entre els que podrem trobar gent tan coneguda com Rob Lowe, John Waters, Julian Schnabel, Jerry Hall o Deborah Harry.
Per descomptat, hi ha una generosa mostra de la producció plàstica warholiana, que desmenteix amb vigor el clixé de «retratista dels rics i famosos» que li van penjar els últims anys de la seva vida i ens fa descobrir les sèries que va fer amb personatges transsexuals, les de les taques de Rorschach, les abstraccions amb òxid d’orina o les variacions sobre el Sant Sopar de Leonardo. Però més enllà de la pintura, Warhol va tocar pràcticament tots els camps de l’art i de la comunicació de masses. Així el veurem com a fotògraf i cineasta, com a productor de música (The Velvet Underground) i dissenyador gràfic, com a creador de la revista «Interview» i d’un canal de televisió propi, com a actor («Vacaciones en el mar»!) i fins i tot com a model a la passarel·la (una manera francament agressiva de superar els complexos sobre el seu físic).
Però la part més interessant, per desconeguda, de «The Andy Warhol Diaries» és la que es refereix a la vida íntima de Warhol, la de les persones que l’acompanyaven en els seus moments de lleure lluny dels focus de la celebritat. En aquestes ocasions podem contemplar l’artista relaxat i fins i tot somrient, insospitadament humà. Tampoc sabia res de les dues relacions llargues que se li coneixen —amb Jed Johnson i Jon Gould—, encara que degut al secretisme de l’artista mai no se sabrà fins a quin punt van tenir un contingut sexual. Però, gràcies a que Andy sempre tenia a l’abast una càmera fotogràfica, una càmera de vídeo o una polaroid, els documentalistes han disposat d’una quantitat aclaparadora de material per bastir la sèrie amb imatges de gran valor.
«The Andy Warhol Diaries» és de visió obligada per a qualsevol interessat en la història de l’art i de la cultura, però també serà útil pels que vulguin reflexionar sobre com el fet de ser gai ha conformat tantes vides de maneres inesperades. Sorprendrà pel poder evocatiu dels textos de l'autor, molt menys superficial del que acompanya la seva reputació. I, finalment, el documental servirà com a píndola nostàlgica d’uns anys en els quals Nova York era la capital del planeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada