Retorno a l’estrella única que fou Pedro Lemebel i al seu «Loco afán. Crónicas de sidario» de 1996, un recull publicat en el seu dia per Anagrama i que ara només es pot trobar, en versió ampliada, a la Seix Barral de Xile. El llibre es compon de textos breus amb format de crònica periodística, tot i que no em puc imaginar quin mitjà seria capaç de publicar-los a les seves pàgines. Gairebé tots ells incideixen d’una o altra forma en la vida de gais i «travestidos» (en realitat transsexuals) xilens en un període que abasta des de les últimes festes dels temps de la Unidad Popular fins el retorn de la democràcia. I encara més ens parlen de la pandèmia de la sida, que va dominar gairebé tots aquells anys amb una collita roja de malaltia i mort.
De totes maneres Lemebel no carrega les tintes d’una situació ja d’entrada dramàtica i hi barreja bones dosis d’humor descarnat per descriure les prolongades agonies dels seus amics. Així a la primera secció del llibre ja ens il·lustra sobre els últims dies de la Regine, la Madonna o la Loba Lamar i ho fa amb una prosa àgil, descarada i àcida que deu tenir pocs equivalents en llengua castellana:
La foto no es buena, está movida, pero la bruma del desenfoque aleja para siempre la estabilidad del recuerdo. La foto es borrosa, quizás porque el tul estropeado del sida entela la doble desaparición de casi todas las locas. Esa sombra es una delicada venda de celofán que enlaza la cintura de la Pilola Alessandri, apoyando su cadera maricola en el costado derecho de la mesa. Ella se compró la epidemia en Nueva York, fue la primera que la trajo en exclusiva, la más auténtica, la recién estrenada moda gay para morir. La última moda fúnebre que la adelgazó como ninguna dieta lo había conseguido. La dejó tan flaca y pálida como una modelo del «Vogue», tan estirada y chic como un suspiro de orquídea. El side le estrujó el cuerpo y murió tan apretada, tan fruncida, tan estilizada y bella en la economía aristócrata de su mezquina muerte.
La perspectiva «queer» aporta noves formes de parlar de personatges ben coneguts com Rock Hudson, Lucho Gatica, Joan Manuel Serrat (a qui no perdona l’estricta heterosexualitat de totes les seves cançons) o Raphael (del qual lloa, en canvi, les seves calculades ambigüitats). O bé la carta amb un humor de rerefons tràgic on un malalt li demana a Liz Taylor una de les seves pedres precioses per poder comprar-se medicaments:
Hasta han dicho que tú estás contagiada, por eso la baja de peso. Basta mirar las fotos de hace algunos años, no había modelito que te entrara. Y ahora, tanto amor con los homosexuales sidosos. Tanto cariño por ese Jackson, el Cristo pop que canta «dejad que los niños vengan a mí». Mira tú, de dónde tanta adhesión. Tanto amor con los maricas, como la Liza Minnelli, la Barbra Streisand y la María Félix. Todas esas estrellas que amamantan a las locas como perritos regalones. Como si las maricas fueran adornos de uso coqueto. Como si fueran las joyas del Nilo o el último fulgor de una Atlántida sumergida.
També la situació de Lemebel —amb arrels indígenes, arraconat en un extrem de l’hemisferi austral— li serveix per denunciar com la majoria de la militància gai està en mans d’homes blancs de classe mitja i alta. És reveladora la seva visita al Stonewall Inn de Nova York, antany focus de la revolta de les boges negres i llatines, actualment punt de visita obligada per a turistes pàlids i conscienciats.
Tot i que actualment «Loco afán» em temo que només es pot aconseguir a través de la web, crec que la seva lectura paga tots els esforços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada