Música vocal

Després d’un grapat de contes notables escampats per diverses antologies, Roser Cabré-Verdiell s’estrena a la novel·la amb «AIOUA» (Males Herbes, febrer 2022) i ens presenta una veu tan personal com difícil de comparar. El text s’articula en l’alternància de tres fils —dos protagonitzats per una filla i el tercer per la seva mare—, tot i que el llibre no ho posa fàcil per establir el parentesc de les dues veus narrades.

El cos principal de la novel·la tracta d’una dona jove que ha fugit de casa i de la seva parella per establir-se en un poble perdut de les planes d’Iowa. Escrit en primera persona, la Rut s’adreça a l’home que ha deixat enrere i li explica la seva vida quotidiana en un entorn rural arquetípic del Midwest que bascula entre el motel, la benzinera i el bar. Mai no s’especifica el motiu de la fuita, ni les intencions de Rut en allunyar-se de la llar, només s’especifica que ha perdut la veu i que el seu propòsit és recuperar les vocals extraviades. Evidentment tot això és més al·legòric que literal, com ho és l’estructura circular, on a cada capítol es repeteixen situacions similars (com l’encontre i posterior destrucció de diverses companyes femenines, les habitacions de decoració onírica o la màquina de vènding expenedora d’absurditats).

Mentre que aquests capítols, caracteritzats per un títol vocàlic, barregen el costumisme més típicament americà amb incursions en el surrealisme i l’horror físic, una mica a la manera de David Lynch, els que són anomenats amb un grup de consonants ens detallen fragments de la vida anterior de Rut, amb un pare aviat desaparegut i una mare a la que sembla fer nosa. Finalment, els capítols que estan encapçalats per topònims de nom impossible —Stktschagko, Tlacuilotepec, Montematacandelasergo…— es refereixen a les experiències de la mare en el seu treball com a redactora per a una revista de viatges.

«AIOUA» té un important component de joc verbal que ja es transparenta en el títol: una traducció vocàlica de la paraula «Iowa». La narradora, que dedica un capítol a cadascuna de les cinc lletres que formen el títol, pentina el diccionari a la recerca de paraules amb una inicial predeterminada que s’ajustin a la seva situació actual i n’ofereix definicions «sui generis».

Interrompre. Suspendre, impedir, la continuació (d’una cosa). Interrompre la vida d’una mentidera o una vida de mentida.

Intentar. Crec que la dona em va intentar interrompre. Amb el seu cos primer, amb tabac després, amb consonants més tard. He dit intentar, Hac.

Potser ja s’ha entès que aquest és un llibre més preocupat per la forma com s’explica que pel contingut narratiu, més al·lusiu (i elusiu) que directe en la seva expressió. Satisfarà més als que busquin una nebulosa de sensacions, una atmosfera, que als amants de la trama. Tot i que, a l’últim capítol, en un joc de mans que sembla com si et traguessin el terra de sota els peus, l’autora fa una explicació totalment racional de les pàgines precedents. La veritat és que m’ha sonat a trampa poc justificada enfosquir un relat que la pròpia narradora en la ficció veu tan clar.

Malgrat aquests petits retrets estructurals, no es pot negar l’originalitat, la intel·ligència i la força del que ha escrit Roser Cabré-Verdiell. Tot és motiu per esperar amb candeletes on ens conduirà a partir d’ara. De moment us deixo això (sense necessitat de buscar gaire).

Mentre hi ha pena hi ha esperança. Encara tinc ferides i encara tinc amigues. Passo les tardes al seu costat, s’ha acabat la solitud als descampats. Ara som a la plaça d’asfalt. Juguem a arrencar cebes. Eixarrancades i encaixonades en fila, les nenes-ceba xisclen quan les tiben. Jo les imito. Vull que m’arrenquin i em trasplantin lluny d’allà. Fingeixo resistència quan l’arrencador em tiba les mans, la seva cara en pla contrapicat. Estreny la mandíbula i els pòmuls li sobresurten de la pell morena. L’esforç el fa suar, gotes seves m’humitegen la cara. Trec la llengua, les llepo i les empasso. Són salades.