Orfe!

Mig com a revisió aplicada de les adaptacions de Dickens, mig com a regressió a la meva infantesa tardana, he tornat a veure «Oliver!» la pel·lícula de Carol Reed que va causar sensació l’any 68. Com és ben sabut, es tracta de la translació cinematogràfica d’una comèdia musical basada en el famós «Oliver Twist» de Charles Dickens, realitzada en format de superproducció i adreçada a tota mena de públics. És lícit preguntar-se si la versió és fidel a l’esperit, o almenys a la lletra, del novel·lista victorià, i la resposta seria que més al primer que a la segona. Encara que la durada de dues hores i trenta-tres minuts pugui semblar generosa, si descomptem els minuts ocupats per les omnipresents cançons i els interludis a teló corregut del pròleg i la mitja part, el temps que queda per fer avançar la història és ben just i, per tant, l’adaptació omet molts episodis i en simplifica d’altres.

Potser el canvi més notable és que Fagin, el vell mentor de la colla de petits lladres, no acaba penjat com a la novel·la. Així se li concedeix una amnistia al personatge, que tal com el defensa Ron Moody (un dels punts forts del film) és un avar entabanador i murri, però no especialment malvat. De la resta del repartiment, una colla d’excel·lents actors britànics que semblen nascuts per interpretar Dickens, destaca el debutant Jack Wild, completament captivador com el simpàtic pillet Artful Dodger. En canvi el protagonista que fa Mark Lester, resulta excessivament edulcorat, encara que em consta que a l’època va trencar més d’un cor de col·legiala. Afortunadament per a ell, en fer-se adult va evitar el destí de tants nens actors, que acaben enfonsats en les drogues, el proxenetisme o l’obesitat, i va establir-se com a osteòpata i acupuntor.

En tractar-se d’un musical, les cançons de Lionel Bart cobren un gran protagonisme; de vegades destaquen per la seva delicadesa («Where is Love?») o per la seva accessibilitat («Consider Yourself»), alguna s’allarga més del necessari («Pick a Pocket or Two») o cau en la pura vulgaritat («Oom-Pah-Pah»). Invariablement excel·leixen les coreografies de la guardonada Onna White, que omple les escenes de desenes de dansaires marcant amb els seus oficis el bategar d’una gran ciutat. No podem oblidar tampoc els amplis decorats que recuperen el Londres més sòrdid i boirós, encara que sigui el «crescent» ben real que obre el segon acte, on puc datar el naixement de la meva anglofília.

«Oliver!» —còmica i melodramàtica, populista i humana, curulla d’activitat frenètica i de distraccions de tots els colors— constitueix l’ideal d’un digne entreteniment, quelcom no gaire lluny de l’esperit de Dickens. Només s’hi troba a faltar la seva sensibilitat social. 

[Postdata: Veient com «Oliver!» —i tantes altres pel·lícules llargues de l’època («The Sound of Music», «Lawrence d’Aràbia», «West Side Story»…)— deixaven una pausa d’intermedi perquè el «respectable» pogués sortir a fer un riu o una cigarreta, m’he preguntat perquè s’ha perdut aquest saludable costum. Si tenim en compte que en l’actualitat qualsevol bajanada de super-herois s’acosta fàcilment a les tres hores, no seria raonable demanar uns moments de descans abans no ens agafi la síndrome de la classe turista? O potser és una prova de resistència per a les nostres bufetes?]