Amb un peu a cada banda

Si, per edat, no un nen prodigi, com a mínim podríem qualificar a Donald Glover d’autèntic «noi meravelles». Als vint-i-tres anys ja va convèncer a Tina Fey perquè l’incorporés a l’equip de guionistes de la sitcom «30 Rock», on per cert actuava esporàdicament com a jove afroamericà pulcre i cultivat. Dos anys més tard s’estrenava com a músic d’èxit sota el sobrenom de Childish Gambino i poc després li arribava la popularitat universal amb el seu paper a «Community». Des de llavors ha combinat el seu treball com a guionista, «rapper», monologuista de comèdia i actor de cinema («Spider-Man: Homecoming», «Solo: A Star Wars Story»…) Però potser el seu èxit més unànime l’ha aconseguit amb la comèdia dramàtica «Atlanta» (dues temporades a Disney+ i la tercera acabada d’estrenar allà al seu país).

«Atlanta» va d’un home en la trentena Earnest «Earn» Marks (Glover) que, per motius desconeguts, ha abandonat els estudis a Harvard, i que manté una relació intermitent amb Val, mestra de parvulari i mare de la seva filla. Encara que no en tingui cap experiència, per guanyar-se la vida comença a fer de representant del seu cosí Alfred «Paper Boi», un «rapper» d’èxit incipient. La sèrie obté la seva comicitat de la manca de professionalitat de tot l’entorn de «Paper Boi», dels seus problemes econòmics i de com són de sapastres tots ells. En el seu protagonista es mostra la confrontació de dos tipus de vida diferents als que es veuen sotmesos els negres de la capital de Geòrgia. Per un costat la cultura de carrer, les drogues i la delinqüència; per l’altre els integrats en el sistema dominant, per estudis, matrimoni o celebritat.

«Atlanta» és una sèrie eminentment d’autor —una mica a l’estil de «Master of None»— i es caracteritza per una escriptura totalment lliure. El desenvolupament de cada capítol és imprevisible, de vegades són més còmics i d’altres més dramàtics, de vegades no surt el protagonista, d’altres se centren en un sol personatge. Un episodi, per exemple, té el format d’un programa de debat i inclou espots ficticis de publicitat, un altre està ambientat en la infantesa d’Earn i un tercer és gairebé una pel·lícula d’horror. Així, saltant d’una cosa a l’altra i sense gairebé pretendre-ho, van sorgint agudes reflexions sobre el racisme, els prejudicis, el classisme, la cosificació de la dona, l’homofòbia i un munt de coses més. No per això és una sèrie densa, sinó que passa molt lleugera. L’únic problema que pot suposar són algunes referències molt localistes o molt lligades a la cultura afroamericana i, per tant, una mica obscures per l’espectador d’aquí.