L'ordit de la trama

Éramos felices y comíamos tacos, butifarras y feijoada. Éramos tan felices que yo me podía permitir escribirlo desvergonzadamente al inicio de un libro, como si fuera el final.

D’aquesta forma tan inesperada inicia Juan Pablo Villalobos la seva novel·la «Peluquería y letras» amb la presentació d’una família feliç que, tot contradient el famós íncipit de Tolstoi, sí que té una història, encara que sigui com a efecte de la introducció d’una mica de caos inventat a la seva vida. Així el novel·lista, auto-ficcionador confés, es disposa a descriure la seva jornada des del moment de l’esmorzar familiar i ens mostra en forma d’exemple pràctic com va elaborant el text a partir de les coses que li van succeint. Una mena de taller de l’escriptor que comença amb aparença documental, però que aviat descarrila cap a un absurd de versemblança dubtosa on l’auto-ficció s’inclina definitivament cap a la segona part de la paraula.

 El quid del text és que difumina les fronteres entre l’acte de viure i el d’escriure, l’autor és alhora el protagonista i l’artífex de la seva experiència, on una rèplica o una coma de vocatiu són tan viscudes com redactades. Però, apart d’aquesta revelació de les tècniques del narrador, aquesta novel·la també despulla les misèries de l’ofici: la seva falta de respectabilitat, el bloqueig creatiu, l’obligació de justificar-se, les exigències editorials…

Tot això pot sonar eixut i excessivament teòric, però Villalobos ho exposa amb infinita gràcia i una acció sempre engrescadora on passarem d’un tràmit per obtenir un justificant d’una colonoscòpia a una experiència traumàtica en una perruqueria, de la desastrosa presentació d’un curs d’escriptura a la trobada amb un guàrdia de seguretat equatorià que exhibeix suposades ínfules literàries… Després d’una novel·la amb la que no vaig acabar de connectar, l’autor torna amb les seves millors virtuts en un llibre lleuger, savi i molt còmic. Precisament l’escàs prestigi de la comèdia, unit a la brevetat de l’obra, podria fer-nos pensar que es tracta d’una peça menor: un error que, per corregir-lo, serà suficient un parell d’hores de lectura.

—Pues mira, (…) voy a escribir de nosotros porque en el fondo no voy a estar hablando de nosotros, sino de algo más, de algo que está más allá de nosotros. En la literatura siempre es así, escribes de una cosa aunque en realidad estás hablando de otra.

—¿De qué? —me preguntó.

—No sé —le contesté—, de una idea, de una forma, de la forma de una idea, de la idea de una forma, algo así.