Forasters tots

     Esta es la historia de Gastón y de su mejor amigo, Max; es además, la historia de Gato, el perro de Gastón, y de Pol, el hijo de Max. Hay muchos más personajes en esta historia, pero nosotros siempre vamos a acompañar a Gastón, como si flotáramos detrás de él y pudiéramos acceder a sus sentimientos, a sus sensaciones, al flujo de su pensamiento. Somos unos entrometidos, en realidad, por lo que tendremos que ser cautelosos o podría echarnos de su lado y acabar con nuestro plan. Nuestro plan es llegar a la última página de este libro (que nadie imagine una conspiración), por eso tenemos que seguir a Gastón, en el presente, hasta llegar al final. El presente está aquí, mientras escribimos aquí y leemos aquí. Aquí. También el lugar, la ciudad en la que se desarrolla la historia está aquí. En esta página, no hace falta buscarla más allá. Al fin y al cabo, el tiempo y el espacio son lo mismo. Nuestro lugar es el tiempo en el que transcurrimos; el presente es nuestro lugar de residencia. El pasado lo iremos entendiendo sobre la marcha, porque es la conexión entre el presente y el futuro. El pasado será el dedo que hará avanzar las páginas de este libro.
     Demos la vuelta a la página: el futuro está ahí.

Des del capítol inicial de «La invasión del pueblo del espíritu» (Anagrama, febrer 2020) Juan Pablo Villalobos vol deixar ben clar quines són les regles de la ficció (la seva i la de tothom que escriu), un àmbit amb un temps i un espai propis que es relaciona amb allò que anomenem «realitat» de formes molt elàstiques. En anunciar que la novel·la es basa en un joc de convencions, el que fa l’autor es prendre distàncies respecte situacions i personatges. La seva mediació, sempre present a les pàgines d’aquest llibre, aixeca una barrera davant del lector i fa que la seva implicació esdevingui sobre tot intel·lectual.

vamos a quedarnos ahí contemplando la ciudad, sin mirar atrás, vamos a demostrar un poco de pudor, de decencia, vamos a probar que incluso al escribir ficción hay que respetar una moral y una ética.

Però hi ha més, perquè per augmentar la desorientació, l’autor evita emprar noms propis (llevat del dels quatre protagonistes citats a dalt) i referències geogràfiques, començant per la ciutat on s’esdevé l’acció (que és, sens dubte, Barcelona).

Aquí no lo queremos nombrar, como tampoco nombramos otras cosas, algunas porque no tienen importancia, otras porque al negarnos a nombrarlas nos resultan todavía más ominosas.

Així els personatges s’identifiquen com «el abuelo de Pol», «la adormecedora», «el regidor», o es fa referència sense anomenar-los al «equipo de la ciudad», al «mejor futbolista de la Tierra», a «la aplicación que utiliza todo el mundo» o a «la lengua aborigen» (el català). Però sobre tot s’identifica les persones pel seu origen: «el conosureño», «el cordillerano», «el costapacifiqueño», «el próximoriental», «el lejanoriental»… Perquè aquesta novel·la està poblada gairebé en la seva totalitat per gent forana i és precisament la qüestió dels orígens, el sentiment de pertinença i el de desarrelament les seves grans línies temàtiques, les pròpies per altra banda de qualsevol ciutat contemporània, amb els seus xocs culturals, les seves aliances inesperades i els seus brots de xenofòbia.

«La invasión del pueblo del espíritu» (quin títol tan poc inspirador!) és també la història d’una amistat que ja ha complert trenta anys i es troba a la vora d’un daltabaix. Villalobos, que en els seus textos no sol incidir gaire en les relacions amoroses, tracta la crisi entre Gastón i Max gairebé com una separació matrimonial i l’envolta d’un munt de subtrames on sempre hi és present la temptació invasiva dels humans (i fins i tot dels extraterrestres).

A casa som molt fans de tot el que escriu Villalobos, però aquesta novel·la no li ha acabat de quedar rodona, potser per un excés de peripècia que sembla poc justificada. A més tota aquesta paràfrasi —el próximoriental, el conosureño, etc.— potser faria gràcia dins d’un relat, però llegir-ho en una novel·la aviat provoca fatiga. Per acabar, diria que el recurs a un gos en malaltia terminal es pot considerar un abús de sentimentalisme. Tot i això el llibre es llegeix ràpid, és distret, i el seu original punt de vista convida a algunes reflexions. Ja és prou.