Només unes dècimes

Cada vida té una història (o moltes) per contar, però per fer-les dignes de ser explicades no importa tant el detall i contingut de les seves peripècies com la manera en la qual són exposades. El com per damunt del què.

Jonathan Bazzi (Milà, 1985) ha decidit explicar el seu diagnòstic com a portador del VIH a «Fiebre» (Random House, novembre de 2021), un llibre que a Itàlia sembla haver tingut força repercussió. A aquestes altures del segle XXI, quan la infecció per VIH ha esdevingut una malaltia crònica però controlable, el seu cas probablement té poc de particular, sobre tot atès que Bazzi —que gaudeix dels avantatges del servei de salut pública— es presenta com una persona informada, amb un xicot lleial, una xarxa d’amics solidaris i una mare que el recolza. O sigui que poc conflicte hi ha aquí, si no és el que s’apunta cap al final, quan l’autor decideix fer pública la seva seropositivitat a través de la premsa i rep respostes de tota mena: un peatge inevitable en l’actualitat, quan la democratització de l’opinió ha esdevingut esport cinegètic.

Per sustentar l’interès (i augmentar el nombre de pàgines), les diferents etapes que es refereixen al diagnòstic clínic van alternant-se amb la narració de la vida anterior de Bazzi, des del naixement a la primera joventut. Amb els pares sovint absents i criat pels seus avis en un poble de la perifèria milanesa, el protagonista creix en un ambient degradat, d’escasses perspectives vitals, on la delinqüència i la droga són les sortides més freqüents. La situació familiar, les tendències sexuals i un inoportú quequeig es confabulen per fer d’ell un nen solitari i somiador.

Tota aquesta part biogràfica alimentada pels records es beneficia del pintoresquisme dels personatges secundaris (al cap i a la fi, som a Itàlia!) i de l’interès que pot oferir la descripció de la classe obrera del nostre segle. Bazzi escriu en present, amb poques floritures i paràgrafs breus. Tot plegat (i un cert suspens diagnòstic) fa que el llibre es llegeixi ràpid. Però, malgrat algun esporàdic intent d’introspecció superficial, deixa ben poca petja. Posats a llegir sobre la mala educació d’un noi gai del proletariat, aconsellaria abans el primer llibre d’Édouard Louis, «Para acabar con Eddy Bellegueule», més perspicaç i més literàriament consistent. 

Sí, cada vida té una història (o moltes) per contar, només cal saber (i ja és molt) la manera d’explicar-les. Això ho fa molt bé la sèrie «Somebody Somewhere» de HBO Max, on la formidable actriu Bridget Everett interpreta una ficció semiautobiogràfica ambientada a Manhattan (Kansas), la seva ciutat natal. La trama és minsa: Sam, una dona d’uns quaranta anys, torna a la llar familiar per tenir cura de la seva germana malalta. Després del seu traspàs, Sam ha de superar la tristor i retrobar una vida pròpia. Ja ho sé, aquestes dues frases sinòptiques no engresquen gens, però el treball d’Everett i de la colla d’excèntrics actors desconeguts aconsegueixen el miracle d’enganxar-nos des del primer minut. Tendra, divertida i entranyable, no passa sovint que ens enamorem d’uns personatges i ens preocupem pel seu benestar. Una joia.

La vaig conèixer a través de la recomanació de la Tina Vallès (aquí).