El color dels diners

Amb «The Gilded Age»/«L’edat daurada» (HBOmax) Julian Fellowes ha creuat l’Atlàntic per prosseguir el seu relat de les penes i alegries dels rics i poderosos que va encetar amb «Downton Abbey». Ens trobem a Nova York a finals del segle XIX, una ciutat en ple creixement però amb una llarga història al darrera, de manera que ja hi ha arrelat una mena d’aristocràcia amb més pretensions que diners. S’hi enfronten —literalment, perquè viuen a l’altre banda del carrer— els nous milionaris de la indústria metal·lúrgica i el ferrocarril, que ostenten menys llinatge però molta més vitalitat. Aquest és doncs el motor principal de la sèrie, la lluita entre el vell ordre i el nou per fer-se un lloc a la ciutat amb incidents tan notoris com que et facin el buit a l’òpera, no et vulguin rebre a casa i no deixin les seves filles jugar amb les teves.

Dues actrius d’un cert prestigi s’erigeixen com les representants de la carcúndia novaiorquesa. Christine Baransky fa de la més amargada de les dues, un paper que suposo que vol ser l’homòleg al de la comtessa de Maggie Smith, però que li queda antipàtic i sense gota d’humor. Cynthia Nixon és la tieta bleda i soltera, un rol tan ingrat com el de Baransky. Almenys Carrie Coon («Fargo», «The Leftovers»), que és la nova rica del barri, disposa d’una trama argumental que li permet mostrar-se bastant més activa. 

Les intrigues amoroses, que també n’hi ha, van a càrrec de dues dames joves —Louisa Jacobson i Taissa Farmiga—, no sabria dir-vos quina és la més insípida i menys interessant del parell, doncs van molt igualades. I, com a concessió a la correcció política, hi ha el personatge d’una jove negra que treballa de secretària de la tia estirada i rep alguns mocs racistes que la sèrie pretén denunciar. Les intencions són bones però costa creure la versemblança del personatge de color fent feina de responsabilitat en una mansió patrícia. Pel que fa al servei, que a «Downton Abbey» era part vital de la història, aquí hi figura per partida doble a tots dos costats del carrer, el que provoca una dispersió de trames, cap d’elles veritablement sòlida.

«The Gilded Age», no cal ni dir-ho, exhibeix una producció de gran pressupost, amb interiors versallescos i vestuari a la seva alçada; però no pot ocultar la seva ànima de serial melodramàtic barat, dels de tota la vida. Si us ve de gust hi trobareu advocats arribistes i traïdors, nadons perduts (i retrobats) o gais que busquen casar-se amb la pubilla rica. Els Crawley, de Downton Abbey, s’ho mirarien tot plegat per sobre l’espatlla. Us aconsellaria que féssiu el mateix.